ishi

 <script src=”http://www.google-analytics.com/urchin.js” type=”text/javascript”>
</script>
<script type=”text/javascript”>
_uacct = “UA-1588572-2″;
urchinTracker();
</script>

Introducció de Matthew Tree al llibre: “COMés possible? Un tomb pels límits de la democràcia mediàtica”

SIGUEU REALISTES, DEMANEU EL PA DE CADA DIA

William Burroughs solia dir que la marca d’un bon escriptor és que explica alguna cosa que la gent ja sap però que no sap que ho sap. Per exemple, per bé que durant segles la gent sabia que els anglesos i els nord-americans follaven (i que, sobretot, en parlaven utilitzant aquest mateix verb, follar) no va ser fins que la censura va permetre la publicació de les obres de D.H. Lawrence i Henry Miller, a principis dels seixanta, que de cop i volta els angloamericans es van adonar, com si fos la cosa més sorprenent del món, que, efectivament ells mateixos havien estat follant i dient la paraula follar durant segles i que d’ara endavant havien de donar-ho per descomptat. Com va dir el poeta anglès Philip Larkin: ‘Les relacions sexuals van començar el 1963/Una mica tard pel meu gust/entre la fi de la prohibició de ‘Lady Chatterley’/i el primer àlbum dels Beatles’.

I això, més o menys, és el que també han fet els millors periodistes. Al segle dinou, tothom a Anglaterra sabia que les condicions als hospitals militars del seu Exèrcit de Terra no eren òptimes, per dir-ho així, però no va ser fins que el William Russell, del diari The Times, es va traslladar en persona a la zona de guerra de la Crimea per poder descriure, en persona, els patiments horrorosos dels soldats ferits, que el públic anglès va començar a ennuegar-se a l’hora de l’esmorzar. Una cosa semblant va passar cent anys després quan uns quants periodistes compromesos van enviar els seus reportatges sobre la guerra del Vietnam a un públic nord-americà que presumiblement sabia que allà la gent es moria cada dia però que no ho van entendre de debò fins que ho van veure a la pantalla petita i en color.

En fi, la realitat, per definició, sempre hi és, però nosaltres només en veiem la punta de l’iceberg fins que algú s’atreveixi a capbussar-se a les aigües gelades en què sura i portar-nos alguna notícia sobre la massa oculta.

Avui en dia, però, la revelació mediàtica d’aquesta mena de realitat amagada és cada vegada menys freqüent. Un exemple concret serien les notícies que surten sobre les guerres en les quals hi ha tropes occidentals involucrades: ara ens diuen potser un deu per cent del ens deien durant la guerra del Vietnam, i un cinc per cent del que deien a la generació dels nostres pares o avis sobre la Segona Guerra Mundial. No és casualitat: ja fa un cert temps que els anomenats poders fàctics, cansats que els mitjans els marquessin tants gols, van començar a domar-los d’una manera més o menys discreta, de manera, això sí, que l’aparença de la llibertat d’expressió romangués intacta: un procés que avui en dia ha arribat a un punt de perfecció admirable: tenim la sensació que estem veient una guerra alhora que no en veiem gairebé res: ni un trist cadàver. Els situacionistes en deien i en diuen la Societat de l’Espectacle.

De tant en tant, això sí, alguna engruna de realitat molesta es cola per alguna escletxa no prou vigilada: les fosses comunes omplertes per les forces Nacionals durant la Guerra Civil espanyola, per exemple: tothom sabia que hi eren però és només fa uns quants anys que han sortit a la llum inqüestionable dels mitjans; o bé posem per cas, l’existència d’un independentisme català de masses des de fa uns quants anys (un fet que els mitjans, incloent-hi els catalans, no han acabat de pair ni en broma: durant molts anys als independentistes els retrataven, religiosament, com quatre xavals que llançaven pedres a restaurants de menjar ràpid); o bé l’existència d’un moviment okupa acceptat per molts veïns (havent vist com aquesta escletxa s’obrís massa, els mitjans ara intenten tancar-la a base de la difamació més descarada). Etcètera.

Amb tot, la resta de l’iceberg roman, desconeguda i obviada, sota la superfície centellejant en què els mitjans actuals neden amb somriures postissos a la cara, tot fent veure que no senten el fred que puja de les profunditats.

No ha de sorprendre, doncs, que hi ha tota una sèrie de grups socials que en són rigorosament exclosos, dels mitjans de comunicació, justament perquè les realitats de què volen parlar inclouen algunes de les ocultes o amagades. Les raons d’aquesta exclusió, però, no sempre són tan òbvies com pugui semblar.

Aquest llibre breu, irònic i fugidor de tòpics, relata, en part, l’intent de 212 col.lectius catalans d’accedir a la programació d’una emissora dita pública. Durant dos anys i mig, van fer una peripècie maxescheresca – volia evitar l’adjectiu, tan suat, de kafkiana - de ComRàdio al CAC, del CAC a l’Ajuntament, de l’Ajuntament al Col.legi de Periodistes, del Col.legi de Periodistes al Síndic de Greuges i sant tornem-hi, tot plegat per poder ser una veu més al costat de totes les veus consagrades i potser massa oïdes que habitualment surten a aquest mitjà radiofònic i, de fet, a tots els altres d’abast barceloní i català.

Van fracassar, no cal dir-ho. I no és només una qüestió de les obediències polítiques de l’emissora en qüestió (i l’autocensura corresponent), tot i que aquestes són, segurament, un factor a tenir en compte. Hi ha una altra qüestió, que es podria definir com la idoneïtat. Cada emissora, cada canal de televisió, cada programa, té un to propi (o tarannà o look o feeling) que els presentadors i els executius corresponents cuiden amb tanta cura com si es tractés del pèl d’un gos estimat perquè saben que el to-tarannà-lookfeeling d’una emissora o d’un programa és el que assegura la fidelitat de l’audiència.

Ho sé per experiència pròpia: alguna vegada, a segons quins programes, he parlat, posem per cas, dels okupes agredits per la policia i el canvi de tema per part del presentador – per bé que estàvem parlant, precisament, dels okupes – ha estat instantani: no pas perquè el que havia dit no es podia dir sinó perquè en el context del seu programa constituïa una sortida de to. O sigui, si només es pot parlar de segons quins temes dins de certs paràmetres, no és per una qüestió política – o no principalment - sinó, per dir-ho així, per una qüestió de ‘gust’. Encara recordo un programa nocturn en el qual vaig expressar la meva opinió sincera que els creients de qualsevol religió ‘no hi toquen del tot’: la cara de la presentadora es va empal.lidir, no pas per la meva presumpta blasfèmia sinó perquè el programa era un programa light en el qual una presumpta blasfèmia desentonava com un pet sonor en una església.

D’aquí el problema: els moviments socials representats pels 212 col.lectius catalans que surten en aquest llibre són ‘de mal gust’ per als programes habituals dels mitjans catalans. Però molts membres d’aquests moviments es pensen que si en són exclosos, d’aquests mitjans, és per motius purament polítics. Aquí, doncs, hi ha un malentès considerable.

Crec sincerament que si es troba la manera de enfocar un tema de manera que agradi al públic, els mitjans de comunicació són capaços de trencar tots els tabús necessaris. Ho he vist sobretot en el camp de la comèdia televisiva a Anglaterra: quan els Monty Python – que feien esquetxos sobre la homosexualitat, que ridiculitzaven el poder (i alguns membres de les classes treballadores), i que empraven mots dits obscens – van començar, la BBC els va posar als diumenges, molt tard a la nit: la pitjor hora i el pitjor dia de la graellada. En veure que, tanmateix, de seguida ‘Monty Python’s Flying Circus’ va aconseguir una audiència fidel i entusiasta, els executius de la Beeb s’ho van repensar i els van posar a prime time, malgrat que el contingut de la sèrie ofenia un sector gens menyspreable del públic britànic dels principis dels setanta. Tres quarts del mateix amb ‘Els joves’, una altra sèrie que també trencava tota mena d’esquemes.

Per accedir als mitjans, doncs, cal fer coses - en el format que sigui – que són atractives, creatives, originals i amb contingut. Potser això és l’única manera de fer sortir a la llum del dia la realitat submergida. Quan Alexei Sayle va sortir a ‘Els joves’ com a ‘bobby’ vestit de Mussolini tothom va entendre el missatge; si hagués dit, senzillament, que ‘els polis són uns fatxes’, els espectadors haurien badallat, atès que els tòpics, ni que siguin tòpics suposadament subversius, sempre avorreixen.

Per tant, suggereixo que els autors del llibre que teniu a les mans es posin a escriure el guió d’una comèdia televisiva de tretze capítols que es pot estendre, si cal, durant un temps indefinit. Va de 212 col.lectius catalans que busquen desesperadament un espai radiofònic en una ràdio pública. Van d’institució a institució, sempre mantenint les formes, i sempre rebent unes respostes contradictòries, força pomposes, i unànimement negatives. Seria un èxit, sense cap mena de dubte. Que els caps de programació de les televisions catalanes es preparin…

<script src=”http://www.google-analytics.com/urchin.js” type=”text/javascript”>
</script>
<script type=”text/javascript”>
_uacct = “UA-1588572-2″;
urchinTracker();
</script>

SÍ SENYOR

Sí senyor, ja ho he entès, he de parlar. Ara mateix: s’estima algun tema en concret? Que no em faci el graciós? De cap manera era aquesta la meva intenció senyor! Vol que li parli dels fets d’ahir i de com va començar tot? Des del començament? molt bé, de seguida.

Doncs bé de nen era una preciositat: rialler, simpàtic, grassonet. La meva mama em deia “menja!” i jo menjava fins que la mare em deia “prou!” i jo ho deixava. El meu papa em deia “dorm!” i jo m’adormia o “calla!”, quan plorava, i jo callava.

Quan vaig ser més grandet mai vaig tenir problemes per aixecar-me a l’hora. Em deien “t’has d’aixecar a dos quarts de set!” i jo a dos quarts de set estava palplantat al costat del llit amb els ulls esbatanats i a punt per començar amb entusiasme una nova jornada.

Els mestres m’elogiaven perquè era estudiós, diligent, aplicat però, sobretot, OBEDIENT.

Tothom era feliç i content fins que als dotze anys un company de classe, un bruto aprofitat em va dir “ves-te’n a la merda” i jo vaig sortir de la classe i vaig intentar ficar-me dins el wàter. Va ser un intent aparatós ja que el meu volum no encabia en la tassa i va suscitar alarma entre el personal docent i no docent i fragorosa hilaritat entre l’alumnat.

La mestra va avisar el director, el director va avisar els meus pares i els meus pares em van dur a un psicòleg. Recordo que el psicòleg estava encantat i em va estar fent tests i entrevistes ben bé durant un parell de mesos. Jo m’ho passava bé: hores i hores dibuixant o jugant amb peces de fusta o de roba o colors. Em convidava també a berenar i venien amics seus i tothom deia “fes això” i ara “fes allò” i acabaven tots dient: “és fantàstic!”.

No em recordo ara quin va ser el diagnòstic exacte però era una cosa així com masoconformistitis compulsiva és a dir que no podia evitar complir immediatament tots els ordres que se’m donessin. Directes o - i aquí es van complicar les coses - indirectes. Els meus pares em van intentar protegir com van poder. Em van treure de l’escola perquè els nens són com són i cada dia tornava a casa famolenc i en pilotes perquè sempre n’hi havia que em deien “dona’m el berenar!” o “treu-te els calçotets!”.

Va ser en aquella època que vaig començar a viure amb angoixa la meva malaltia. Començava a ser conscient del que m’estava passant. Els pares em van prohibir mirar la tele perquè tot i no sortir de casa li havia esgotat les targetes de crèdit comprant per telèfon productes de neteja o trucant a senyoretes que em deien coses que jo, tan jove i inexpert, no acabava d’entendre.

Però als divuit anys la meva mare va fugir amb el psicòleg i el meu pare se’n va anar amb una de les senyoretes del telèfon. Em van deixar una nota que deia “no facis cas a ningú”. La vaig llegir immediatament després d’un anunci de la guàrdia civil que deia “enrola’t!” i així vaig rebutjar una ocasió única de realitzar sense mals de cap i en un context del tot adient les meves tendències.

No pot imaginar què van ser aquells anys, senyor! Passava davant d’una porta amb un rètol que deia “empenyeu” i jo havia d’empènyer, d’un timbre que posava “pitgeu aquí” i jo ho havia de pitjar, encara que fossin les quatre de la matinada.

Un conductor que havia estat a punt d’atropellar-me em deia “ves a prendre pel cul” i jo buscava delerós una sauna, em vaig casar amb la primera dona que em va dir “estima’m per sempre”; vaig beure litres i litres d’una beguda repugnant i que em donava mal de ventre perquè a tot arreu hi havia anuncis que comminaven imperativament a fer’ho. A les eleccions la meva butlleta sempre sortia nul.la ja que votava tots els partits i recordo una vegada que em vaig passar tot el dia davant de la mesa electoral a la paret de la qual algú havia escrit “no votis”: tornava enrera i em trobava una pancarta que deia “vota”. El policia de guàrdia al final em va trobar sospitós i em va detenir. Per altra banda era un ciutadà modèl.lic: pagava els impostos ja que sempre algú em recordava que s’havien de pagar. Respectava tots els senyals de trànsit. Vaig començar a fumar per poder llençar les puntes de cigarreta en els llocs on hi havia cartells que deien llenceu aquí les cigarretes però vaig deixar de fumar a la primera campanya - no se si se’n recorda - del “no fumis!”.

Per la campanya contra les drogues vaig rebre un parell de pallisses de camells als que havia dit “no gràcies”.

Però un dia que havia sortit de viatge seguint un consell del meu psiquiatra vaig passar per un poble que es deia Matamoros i vaig degollar tres turistes italians que equivocadament havia pres per tunisencs.

Recordo encara els titulars que deien “misteriós assassinat a Andalusia”.

Aquell va ser el primer d’una sèrie de delictes. Malgrat la precaució de dur sempre amb mi una còpia dels manaments amb el “no mataràs” subratllat en vermell vaig reincidir amb una llarga sèrie de neo-nazis que vaig haver d’eliminar per culpa d’uns graffiteros anarquistes que ordenaven des dels murs del meu barri matar nazis. La matança va acabar el dia que les brigades municipals van fer neteja. Em sembla que van condemnar uns etarres per aquells fets.

Finalment vaig trobar feina. Era una bona feina on ningú em manava res, on el meu cap sempre em deia “podries fer tal cosa o tal altra?”. També a casa les coses anaven molt bé perquè sempre em recordava de comprar allò que la meva senyora em deia que no oblidés al sortir.

Però l’altre dia em vaig deixar la Bíblia a casa i al costat del portal de la feina uns altres anarquistes i m’agradaria fer un incís senyor per dir-li que potser haurien de fer alguna cosa amb aquesta gent, havien pintat amb un rotulador “mata el teu amo”. De manera que tot i molt a contracor perquè com li deia el meu cap i patró era una persona molt amable i comprensiva, vaig entrar al seu despatx i el vaig esquarterar amb un obrecartes. La secretària em va dir plorosa “no em mati” així que no la vaig matar i després “no es mogui” així que no em vaig moure i després van arribar vostès i em van dir que vingués i ara que parlés i si no li sabria greu senyor ara m’agradaria que em manés dormir perquè estic molt, molt, molt cansat.

• Merda Joe, no té cap sentit que ens quedem aquí com uns imbècils després de sis mesos de no trepitjar una ciutat com déu mana, Joe. D’acord això no és New York, ni Cincinnati, ni tan sols Kansas City però és una ciutat Joe, amb ties, noies i també botigues i bars i birra barata i wiskys que no són com els de Tennesse però whisky al cap i a la fi, merda Joe, no ens quedarem tota la setmana en aquest fotut camarot fent-nos palles aguantant amb l’altra mà la fotuda foto de la fotuda Katy o pensant a la tailandesa que ens vam tirar en un fotut lavabo de Bankhog, fent peses en el fotut gimnàs, corrent pel fotut pont i beguent coronites tèbies i mirant la repetició del partit dels Chicago Bull que ja sabem com va acabar. Joe, van perdre i res al mon ho pot canviar això: van perdre, ho entens? Vinga Joe, fotem el camp, agafem un cotxe de lloguer i anem a buscar noies i gresca i oblidem els merdosos Bulls i aquesta merda flotant i el sergent Moore. Tenim el sou i ens ho podem polir en dones i copes. Són barates les noies i les copes en aquesta ciutat m’han dit i a més és una ciutat famosa espera que ho recordi hi va passar alguna història realment important, important em sents, hi van fer unes olimpíades em sembla que les de l’any ‘92 quan els Drakker li van fotre aquella pallissa al Cleeveland Panther i les noies són calentes em va dir Willie que hi va venir l’any passat.
• Al cotxe, Joe, Willi, Fred canten i brinden amb les llaunes de cervesa que han comprat a un tiu tot rialler que només parlava una gerga estranya, la gerga d’aquí i deia una cosa com ara american magbul. No és bona la cervesa ni punt de comparació amb la de Tennessee però dona ganes de cantar i a més en Freddy acaba d’enrotllar un canuto d’herba que també els ha venut el men de la cervesa tot repetint american magbul american magbul. El cotxe és petit però té un radiocassette i posen la Macarena i ballen i ensenyen el dit mitjà a un ridícul policia de blau que li diu amb gestos enèrgics que s’aturin.
• Joe al volant espanta un ciclista i tots riuen i després es fica en un carreró i de cop s’atura perquè el carreró desemboca al mig d’una plaça tota rodejada de murs vells deu meu que velles poden arribar a ser les ciutats europees sempre ho deia l’avi Mitchell que va venir a la segona guerra mundial tercera divisió infanteria de marina allò si que va ser una guerra si senyor. Joe toca la botzina esperant que la gernació s’aparti des de baix no veuen bé de què es passa però deu ser una festa del poble o una cosa religiosa com les que fan els irlandesos o els xinesos a la cinquena avinguda a New York hi has estat mai Freddy a New York, allò sí que és una ciutat sí senyor amb unes ties nois que no us ho conto. Però a fora ningú es mou, se sent música però no sembla gaire una festa. Hi ha molts joves i tots miren amb interès el cotxe, els seus ocupants, els seus cabells i les mandíbules que lentament trituren xiclets adams
• algú engega un cop al cotxe i en Freddy diu vaja no sembla que li agradem gaire oi nois? i tots riuen i en Joe vol baixar a trencar la cara al del cop de peu li agrada la gresca a en Joe, cada cop que desembarca acaba amb els MP que se l’emporten a rastres d’una baralla però aquí hi ha massa gent i semblen força obstils perquè en aquests països a vegades és així, tu els defenses i els protegeixes i sempre n’hi ha que t’odien és una cosa difícil d’entendre i amb en Willi n’hem parlat a vegades perquè això ja li va passar al seu oncle a Viet-Nam tot i que allà eren comunistes i terroristes disfressats de camperol i si es passaven sempre hi havia els xicots de l’aviació que els posaven a ratlla
• els Charlies d’aquí però es posen cada cop més agressius i no poden fer marxa enrera i en Joe baixa la finestreta i explica als de més a prop que ells són amics, al.liats de la quarta flota i que només volen fer un tomb, follar-se algunes noies locals i beure molta cervesa d’aquesta tan bona que teniu aquí però no sembla que hi hagi ningú que entengui res tot i que en Joe s’ha tret el xiclet de la boca per articular millor i parla poc a poc. Una escopinada s’esclafa i regalima pel vidre del parabrisa. Cal fer alguna cosa nois, baixem del cotxe poc a poc ensenyant les mans i després li diem alguna cosa en el seu idioma, algú en sap d’aquest fotut idioma? Okkei nois baixem tranquils, no ens posem nerviosos ja se m’acut alguna cosa.
• Estan fora del cotxe, aixecant les mans dretes en l’universal signe de pau i en Joe crida “Viva España”.
• “Viva Espanya” coregen alleujats en Freddy i en Willy.
• “68 ferits, 40 detinguts, nombroses sucursals bancàries, immobiliàries, ETT destrossades i cotxes cremats són el greu balanç d’una jornada d’aldarulls que, iniciats al Fossar de les Moreres, on la policia va haver d’intervenir per evitar el linxament d’un grup de marines nord-americans, es van escampar per la resta de la ciutat enterbolint el pacífic desenvolupament de la diada nacional de Catalunya…”

El ministre de l’interior destaca l’heroica dedicació en a lluita anti-terrorista del

Chuk Norris que està acabant de trencar-li les dents a un presumpte narcotraficant colombià que això de presumpte ens ho podríem estalviar

com a premi el conviden a sopar en una Pizza Hot

mentre dues foques follen (però potser que siguin una foca i un foc) com a bèsties

però per bèstia el Chuk Norris que li venta puntades de peu a cor s’hi vol a un narco i proxeneta i res de presumpte aquest cop jamaicà.

Un presentador de front baixa pregunta a sis senyors asseguts al voltant d’una taula que en pensen.

Les foques pensen que més val seguir cardant.

Un tertulià opina que l’atac va força bé però que cal millorar la defensa.

Lo mateix deu pensar en Chuk Norris que acaba de rebre una patacada a l’esquena que si m’hagués tocat a mi m’hauria trencat en quatre

però l’home del temps que en aquest cas és la dona del temps, més exactament la noia de les 5 que no crec que hi hagi cap tiu que es miri les formacions nuvoloses quan es posa de perfil i indicant amb la maneta el mapa, assegura que la situació millorarà.

Però no per a tothom ja que un senyor calb i amb una cara poc recomanable assegura arrodonint la boqueta que amb un tal Ribaldo tot s’ha acabat.

Una veu en off il.lustra imatges en blanc i negre de l’Stalin per informar-nos que el bon home va matar una milionada de dissidents. “Vaja, amb aquells bigotis de bon Jan - diu la meva sogra - qui ho havia de dir!”

El tertulià nº 6 afirma que ell sí que ho havia dit en el decurs de la penúltima tertúlia.

En Chuk ara surt amb dues metralletes. Se’n deu anar a buscar l’Stalin.

Les foques follen.

Una oficinista de bon veure tot i que d’indumentària un pèl carrossa s’excita i fa gestos obscens a l’adreça d’un repartidor de begudes que deu ser un dels colombians dolents empaitats pel Norris. La droga i els explosius deuen estar amagats entre les ampolles.

Un homenot jove i pinta de dolent, tot i que no sembla colombià, explica davant d’un oceà de micròfons que està molt content d’haver guanyat i que espera que el seu equip torni a guanyar.

Un quants nens negres molt primets deambulen enmig d’escombraries remenant a terra, s’apropen a la pantalla

i diuen que a ells de Donuts li’n donaven dos.

“Devien ser per a tota la tribu” observa la meva sogra.

La tia estimulant del temps ha perdut el pèl i a més ara parla català i porta una txamarra horrorosa però afirma que les coses milloraran.

També millorarà l’economia diu un senyor dalt d’una tarima.

El que no millora en canvi és l’humor del Chuk Norris que no ha trobat l’Stalin però que s’ha endut per endavant com a mínim mitja Bogotà.

I segueix, segueix, segueix, com el conillet de Puramel.

També segueixen les foques, deunidó.

Algú les imita posant a prova els amortidors d’un cotxe aparcat dalt d’un turó.

Una noia rossa s’afegeix a la gresca deixant les calces damunt del retrovisor

El cotxe arranca i una noia s’excita mirant-ho passar

el cotxe canvia de color i potser de mida però fa de mal dir i les noies que s’ho miren amb desig ara són tres

El cotxe s’ha eixamplat i l’home al volant el condueix tranquil, enmig del silenci i una carretera solitària. Se’l veu cansat. No m’estranya.

Qui fa cara de cansat també és el jutge que interroga el general Galindo que afirma pel seu honor que té la consciència neta

“limpia” rebla un’anònima mestressa de casa ensenyant un wàter brillant i blanc

com els llençols de la senyora Puri que defensa aferrissadament la seva capsa de detergent d’un home que li vol canviar per un’altra

fem pinya al costat de la senyora Puri i per sort arriba en Chuk Norris que amb quatre bufetades posa les coses al seu lloc

Les foques han acabat i s’han posat a clapar

Busco l’off. Ja està.