ishi

Benvolgut senyor,

com a ciutadà que paga impostos em preocupo per l’optimització dels
recursos públics i a la llum d’una notícia dels darrers dies m’adreço
a vostè amb uns modestos suggeriments. he llegit que per a la detenció
de l’Enric Duran, activista social pacifista i pacífic, el vostre
departament va posar en marxa un operatiu amb desenes de mossos
d’esquadra, entre agents de paisà i antiavalots. Ignoro quins criteris
o quines informacions van empènyer els responsables directes a prendre
aquesta decisió. Em nego a creure que els seus serveis funcionin tan
malament com per arribar a valorar que la detenció d’aquesta persona
podia comportar dificultats o problemes de “seguritat” (perquè vostès s’ocupen de garantir la nostra seguritat, oi?). Més aviat
m’inclino a pensar que el desplegament es va fer, com la majoria de
les coses que es fan avui dia, de cara a la “foto”: escenificar una
demostració de força, de les que agraden tant a certa premsa i mitjans
televisius (tot i que es queixin quan rep un periodista). I aquí ve el
suggeriment: per a properes vegades contractin figurants, que en època
de crisis abunden i surten molt més barats que professionals pagats
amb hores extres, equips caríssims i anys de formació en una acadèmia
on, pel que sembla, aprenen les més perfeccionades tècniques de
manteniment de l’ordre públic (com ara pegar cops de porra a les cames
d’estudiantes de 20 anys armades de carpetes i amb talons). A
disposar.

 

M’he cansat de queixar-me i assistir a com ens prenen diners i pèl, de com ens fan ballar al ritme dels seus interessos. Tinc compte al banc com a gairebé tothom. M’hi paguen nòmines, hi tinc domiciliats rebuts. I és complicat i em fa mandra haver de fer totes les gestions per tancar tot. Però alguna coseta sí que puc fer. Tinc un compte d’estalvi (sic !) a la Caixa Catalunya. Vaig i el tanco i poso els diners a un banc ètic. Em faig donar una fulla de reclamació i li explico perquè he retirat aquests diners i perquè continuaré retirant-los fins que no deixin de perseguir la gent que fa impagats per necessitat o motius altruistes. Fins que no es converteixin en banca ètica.

Per a ells és una picada de mosquit però a mi no m’ha costat ni vint minuts del meu temps.

Demà aniré a la Caixa d’Enginyers, total he de fer uns pagaments, i trauré del compte tots els diners menys els necessaris per pagar rebuts. I també li deixaré escrit el perquè en una carta de reclamacions. Una altra picada de mosquit que m’haurà costat 5 minuts.

La llei del mínim esforç per assolir un resultat es llei de natura. Sempre m’he preguntat perquè mai l’apliquem a la lluita social.

 

No he anat a cap Fòrum Social Mundial. Però com que sóc curiós de mena m’he llegit articles, informes, notes i també he anat a xerrades informatives. I a les xerrades informatives m’he quedat amb un detall esmentat per un parell de persones que havien anat a Nairobi i Belem. Deien que el fòrum s’ubicava enmig o al costat de barriades  marginals i que la separació entre els dos espais era clamorosa. La imatge em va semblar colpidora, potser per la formació clàssica i, diria més, romàntica que tinc: tota una colla d’ànimes revolucionàries o transformadores que es troba per debatre sobre maneres per canviar el món i sobretot evitar que tanta gent es mori de gana, de set, de malalties, de repressió, de sobre explotació, de misèria. Que es troba per resoldre els problemes dels miserables, en definitiva, com els que malviuen en barraques al costat mateix. Però sense barrejar-s’hi ni preguntar-li què en pensen ni que fan, ells, per sortir de la seva situació.

Doncs em sembla encertadíssim. Doncs si, companys i companyes, no us heu de culpabilitzar ni sentir incòmodes en absolut: els pobres de les barriades són, com deia el títol d’una pel·lícula del neorealisme italià “lletjos, bruts i dolents”. Són masclistes, violents, homòfobs, racistes. Si li obrissim les portes de les nostres carpes, Hiltons i més espais civilitzats on ens reunim, blancs grogs negres de classe mitja, ben alimentats, amb diners (nostres o de les nostres ONG) amb algún pobretó, però educat, de mig món, el més probable és que se’ns menjarien amb patates. No entendrien el nostre esperit generós, les nostres formes de lluita.

No podrien adherir-se a cap boicot a la banca ja que no tenen un puto duro, ni tampoc fer cooperatives de consum, ja que tenen un poder adquisitiu tirant a nul, ni fer vaga, ja que no tenen feina.No tindrien res a aportar!

Ja va bé així: els més radicals de nosaltres podran seguir flipant entusiasmats amb les cremes de cotxes, sinagogues, guarderies i comissaries a les cités franceses, els més marxistes tiraran de la definició clàssica de lumpenproletariat, els més cristians deploraran la nostra situació de privilegi, i la resta seguirem tranquil·lament amb l’elaboració de propostes per resoldre injustícies “passant” de la massa d’injusticiats.

Què podríem fer si no? Mirar com funcionen aquestes societats de miserables i descobrir que també tenen ètica, valors que es plasmen en comportaments que tenen ben poc a veure amb els nostres? Que tenen normes  que no encaixen en els nostres esquemes ben pensats de benpensants (té, se m’acut el respecte)? I ara! Això de la diversitat ha de tenir límits!

Els tòpics no ajuden a entendre res, però poden ser un indicador de la complexitat que pretenen descriure. I quan es parla d’Itàlia els tòpics abunden: caos, descontrol, Berlusconi, màfia, camorra, crisi econòmica, miracle idem, esquerra desunida, papa i esglèsia etcètera.

Són moltes les claus de lectura que es podrien o haurien d’emprar per intentar una descripció que vagi més allà de la imatge estereotipada pels tòpics, però a mi les clàssiques no se’m donen gaire bé (mai he aconseguit llegir-me el Capital sencer) i en canvi trobo molt a faltar el tema dels valors. Ètics, morals i tota la pesca.

 

Me’n vaig anar fa molts anys d’un país on hi havia lluita dura, i que durava des de dècades, entre classes amb interessos i també valors enfrontats: justicia i llibertat contra dèu, pàtria i ordre.

El debat polític era intens i atravessava la societat. Les places s’omplien, al bar la gent discutia de política. Hi havia fulls, revistes, diaris, ràdios que propagaven idees i experiències. S’experimentaven noves formes d’autoorganització a fàbriques, escoles, barris i també noves formes de vida col·lectiva. Es “feia política”.

 

Els subjectes d’aquella efervescència eren molts, gent crescuda en la narració de la Resistenza, en una república nascuda de la guerra al feixisme i en un país de frontera i amb el partit comunista més fort d’occident. Que no era només això. El PCI era la punta d’un iceberg d’organismes que amaraven tots els sectors de la vida col·lectiva: sindicats, associacions, cooperatives, fundacions, caixes, editorials, diaris, Case del Popolo. I era també expressió en certa mesura d’una cultura d’esquerres de moltes ànimes.

 

Hi he tornat fa poc, a Itàlia. Als mitjans de comunicació – teles però també ràdios i diaris – trionfen banalisme i racisme ferotges. El debat polític es redueix a un estira i arronça a cop d’escàndols que ja no escandalitzen ningú, entre una triade gairebé exemplar de dreta (el xenòfob, l’ultraliberista lladre i estafador, el feixista clàssic) i uns ramakes d’anar per casa de Front Popular. La política queda reduïda a assumpte d’administració ordinària i a la reivendicació d’una honestedat que no passa del “no robaràs” o, més aviat, del “no robaràs tant com els altres”.

 

L’idea de recuperar valors se l’ha apropiada Di Pietro, un jutge, fundant un partit: l’Italia dei Valori, on els valors són – mira per on - imperi de la llei, ordre i mà dura. La gràcia és que es col·loca en l’àmbit del centre-esquerra… Contra l’onada de racisme anti gitanos l’Osservatore Romano és un dels pocs mitjans que condemna les mesures del govern pel que són: xenòfobes. L’esquerra institucional calla, l’extrema no surt del consignisme… L’aprobació d’una amnistia per descongestionar les presons és rebutjada pel 93% dels italians. L’amnistia exclou expressament els presos polítics dels anys ’70. L’esquerra institucional ho vol així. L’esquerra radical calla…

 

Recordava una societat atravessada per tensions, viva, amb amplis sectors que compartien valors forts, no 4 frases politicament correctes o les actuals formulacions raquítiques de pensament debil.

 

Com ha pogut passar això? Si, d’acord, els canvis geopolítics: Itàlia ja no és a tocar del teló d’acer. El pols entre superpotències s’ha desplaçat i n’hi ha de noves. També hi ha hagut canvis a l’economia, cada cop més globalitzada i financiaritzada. Hem entrat a l’era de la informació.

 

Itàlia ja no és el laboratori polític que era per a uns i altres, però pot ser la demostració que sense la sava d’ ideals forts, sense la presència en la lluita política de valors fundadors de cosmovisions diferents, les dinàmiques de la convivència degeneren, el pensament i les motivacions col·lectives decauen. La societat es degrada i hi afloren allò que un amic meu anomenava “baixos instints”. La responsabilitat de la dreta, de les classes dominants i  poders fàctics en aquesta devallada político-moral és evident, començant per l’ús que han fet i fan d’institucions i mass mèdia. Però no es pot entendre l’abast i el perquè de la desaparició d’una cultura tan rica i vital d’esquerres i comunista com la italiana sense analitzar el paper de l’ex PCI, del seu aparell de control i govern, aparell que s’ha perpetuat passant d’un engendre polític a l’altre (L’Olivo, Pds, Pd etc.). Sense recordar l’ànima profundament estalinista d’aquelles estructures, caracteritzada per la desconfiança envers la societat que cal manipular o dirigir, mai escoltar o obeïr, la demonització i persecució dels enemics o adversaris interns, la conversió del partit o institució de mitjà en fi ultim.

 

Van treure la falç i el martell de les seves insignies, van canviar de nom, van abraçar la fe en el liberisme, es van rebatejar reformistes o socialdemocrates. I van mantenir, com a aportació a les modernes tècniques de manipulació i control social, les seves pràctiques de buròcrates fiscalitzadors, de gendarmes socials experts en prevenció i repressió de qualsevol brot de rebel·lió, insurrecció, desobediència.

Feia 30 anys que no tornava a Itàlia. Des de la dècada que premsa i casta política van anomenar “anni di piombo”, que més aviat van ser els anys de les bombes col•locades a trens, places i qualsevol lloc on poguessin provocar matances per serveis secrets i grupúsculs feixistes, de la xarxa Gladio, del passatge del fordisme al postfordisme, de la lògia P2, de les presons plenes de gent que s’havia revoltat (l’any 78 hi havia més de 3000 presos polítics), dels centres d’alta seguritat, de companys i companyes assassinats per feixistes i policia, dels antidisturbis que anaven a les manis amb tanquetes i armadures antibales i, també, del més gran partit comunista d’occident que desplegava tota la seva força per defendre les institucions, i de passada també les fàbriques, banques, propietats de tota mena de l’atac d’uns moviments autònoms ràdicalment anticapitalistes. Va ser enormement valuós l’ajut del PCI de llavors perquè les tàctiques de Cossiga (infiltra, provoca, massacra, reprimeix) assolissin l’èxit desitjat. El moviment del setanta va ser criminalitzat, fragmentat, reprimit. Derrotat. Han passat 30 anys i ningú dels responsables “comunistes” d’aquella victoria contra els subversius ha fet la més mínima autocrítica. Trenta anys en els quals també han conseguit que fins i tot la denominació de comunista (i socialista) hagi desaparegut del parlament italià. Queden tanmateix molts dels vells carrecs, Veltroni al capdevant, ex responsable - amb D’Alema - de la branca juvenil i bona part de les estructures d’aquell partit, avui reciclades en el contenidor del Partito Democratico. Estem sopant i algú comenta que els hauriem de votar, Veltroni & C., perquè la prioritat és fer fora Berlusconi. Deixo que la pasta es refredi al plat i reblo l’heretgia (deixar refredar la pasta) amb uns quants renecs. Ja està bé! Ja n’hi ha prou ! Trenta anys de complicitat amb les institucions d’un dels estats més corruptes i democraticides (m’ho acabo d’inventar, el mot), d’atac frontal a qualsevol moviment considerat « radical », d’acceptació de les lògiques de mercat, de laïcisme tant tímid que arriva a superar en papisme al papa, de repressió de la dissidència interna i externa, de desactivació de centenars de lluites laborals i en el territori, de desmobilització de les seves mateixes bases que malgrat tot comptaven gent que pensava. I ara els hauriem de votar? En nom de quin projecte polític? El de l’alternança amb repartiment de tasques del pal: quatre anys jo posant vaselina i quatre anys tu sodomitzant el personal fins que no tingui necessitat urgent d’una mica més de lubrificant? Ja me la conec la tàctica del policia bo i del dolent i no m’hi pillareu. El Berlusconi? El farem fora des de les escoles i les universitats, amb vagues « il•legals » i desobediència, amb resistències i autoorganització i, per descomptat, sense PD ni estructures similars.

AIXÒ NO TOCA AMINA

L’Amina fa trenta anys que és aquí. Va arribar del Marroc amb home i fill i ara en té dos (de fills) que han estudiat i treballen, participen en associacions, parlen català, són d’aquí.

L’altre dia me la trobo pel carrer tapada de cap a peus, ella que sempre havia anat dins i fora casa vestida com qiualsevol altra dona del poble, amb mocador i vel.

“Per Allah, Amina, què t’ha passat?” li pregunto.

“Ahí!” contesta ella i explica… resulta que al poble ha arribat un tiet seu amb unes nebodes que la matxaquen en estereo: que si reses totes les vegades que has de resar, que si fas el ramadam a l’hora, que si has de vestir com una bona musulmana, que si mires pel·licules indecents. Fins i tot li entren a casa per controlar quins videos miren els nois, i a ella la segueixen pel carrer per veure com es comporta, o l’acompanyen a la mesquita.

El seu marit i els fills no en volen saber res d’aquella colla de brètols i li diuen que s’espavili ella amb la seva familia. Però és difícil, diu l’Amina, són la familia i fan una mica de por i continua dient-me que hi ha més dones i noies que pateixen assetjament al poble, explica d’una noieta que dia si i dia tembé s’escridassa pel carrer amb nois i noies que l’insulten en arab perquè va vestida com li rota. L’escolto i miro el rellotge i de cop ella s’il·lumina i em fa: “escolta, tu que estàs en moviments socials no podrieu organitzar alguna cosa, una campanya, denuncies, perquè cada cop n’hi ha més de casos així i ningú li para els peus…?”.

Sonric compassiu i penso que a aquests migrants si que li costa integrar-se i comprendre les subtileses de la nostra societat.

“Mira Amina - li explico amb paciència - si uns nazis et diguessin “moraca de mierda”, si el carnisser t’encolomés salsitxes en lloc de merguez, si volguessis una nova mesquita i els veïns s’hi oposessin o inclús si la teva neboda que ve aquí a reeducar-te perquè siguis una musulmana com cal i que no té papers fos amenaçada d’expulsió, sí que podriem muntar campanyes, manifestacions, denuncies. Però això teu és un assumpte cultural, ho entens? És un assumpte entre vosaltres, els moros! Són les dones apallissades, les nenes excisades o com es digui, les noies amenaçades que s’han d’organitzar i discutir i explicar al teu tiet i als altres energumens que això no els hi agrada i que tal vegada hauria de canviar, però nosaltres no podem badar boca perquè això seria fer el joc de l’enemic que sempre parla d’aquestes coses perquè és racista i no respecta la diversitat cultural, ho entens Amina?”.

“Ves a prendre pel cul!” em respon ella i se’n va.

Vaja un llenguatge més masclista, penso. Però deu ser la seva cultura. I, és clar, l’he de respetar.

 

Fullejant la Vanguàrdia, secció de política/salsa rosa, entre cròniques de trifulques i anècdotes diversos trobo un apartat que es diu “panorama”. Hi ha tres breus: un atac amb coctel molotv a caixer automàtic”, un anunci de Llamazares que havia dit nosequè i una que diu “Un ayuntamiento de Guipúzcoa vota cambiar de nombre dos plazas dedicadas a ETA”.

Em quedo indignat, no tant per la sintàxi com pel fet que hi pugui haver-hi gent que tingui la gosadia, diria més, l’atreviment de dedicar places i carrers a bandes terroristes i assassines! Inaudit!

El redactor de la informació em diu que una de la plaça era dedicada a José Lluis Geresta, coautor dels assassinats de Blanco i Múgica. Això si, “fallecido” ell també. No acabo d’entendre ben bé en què pot consistir una coautoria i perquè la plaça li van dedicar a ell i no a un altre, ni les circumstàncies del seu “fallecimiento”, però és igual, segueixo indignat.

L’altra plaça, continua el periodista, és dedicada a Joxe Arregi… I punt. El breu s’acaba. S’acaba amb punxa, perquè jo m’he quedat amb ganes de saber qui havia assassinat o coassassinat el Joxe Arregi aquest.

Potser - penso - les seves víctimes havien estat tantes i tantes que no hi cabien a l’article. Per curiositat vaig a buscar a internet i… mira per on, topo de seguida amb un article del Pais.

És un article de 1981 i diu que Jose Arregui va morir per tortures!

És cert que el Pais llavors - em sembla recordar - era un diari crític i hi havia alguns que fins i tot el definien d’esquerres, però també descobreixo que bisbes i forenses donaven per fet que el “pressumpte militant d’ETA” havia estat torturat fins a la mort. Continuo buscant i descobreixo que els cinc policies acusats de les tortures acabarien essent jutjats i absolts.

Em quedo tranquil, tot encaixa i torna al seu lloc: el Joxe Arregi es va torturar sol, els proetarres de l’ajuntament li van dedicar una plaça, els partits democràtics volen que les places es dediquin només a víctimes de debó, el periodista de la Vanguardia va veure que explicar-ho tot seria molt complicat i va optar per posar només el nom de l’Arregi.

El que si m’agradaria saber és com ha acabat la cosa i si els partits democràtics de l’ajuntament de Zizurkil, que democraticament han fet fora els partits proetarres declarant-los il·legals -  han decidit dedicar la plaça als cinc funcionaris de la Brigada Regional de Información que havien participat directament als interrogatoris del llavors presumpte militant d’ETA Militar i avui pistoler de la banda assassina. Al cap i a la fi van ser víctimes d’una acusació injusta, és a dir unes  víctimes més del terrorisme. Bé es mereixerien una plaça doncs els ex inspectors i segurament avui condecorats i ricament jubilats J. L. M. Moreno, J. A. Gil Rubiales, J. Marín Ríos, R. Sánchez y J. A. González.

Ah si, i un bravo per la seva feina al redactor de la Vanguardia o de l’agència de noticies!

Fa uns dies passant per davant del televisor de la saleta em vaig assabentar que Generalitat, Diputació de Tarragona i Ajuntament de Reus pagarien un incentiu de 2 milions d’euros a la propietat d’una companya de vols de baix cost. M’ho va explicar un periodista que posava cara de “mira quina noticia xupiguay et dono”.

Dies més tard des de la mateixa pantalleta el conseller o el que sigui de la Generalitat em va comunicar tot cofoi que, després d’asseure’s a la mateixa taula amb les tres principals operadores de telefonia mòbil amb el lloable objectiu d’assegurar la cobertura completa del territori català, els havia promès 130 instal·lacions de repetidors noves de trinca. No sé si les havia informades, de passada, de l’existència a l’esmentat territori d’una llengua denominada justament catalana.

Són dos exemples entre molts d’una tarannà que alguns critiquen i que en canvi jo trobo exquisidament d’esquerra i democràtic.
Per una banda salten a la vista els beneficis socials d’aquestes iniciatives: el senyor Raimon Sugranyes podrà anar a esmorzar a Istanbul per 30 euros  i el seu amic Pep a un bordell a Amsterdam per 35 (visita al bordell no inclosa), mentre que en Joan Rocamora podrà comunicar a la seva esposa que està pujant amb el telecadira a la pista n. 3 de La Molina on acaba de perdre el barret del Barça … beneficis que compensen de llarg les tones de CO₂ subvencionades que l’aviació de baix cost escamparà pel planeta des de Reus o el malbaratament de diversos trossos més de paisatge muntanyenc per desesperació dels enemics de tot impacte visual.
Però aquestes iniciatives que són, val a dir, una part ínfima de la generositat que els nostres governants solen demostrar envers fabricants d’automòbils, edificis, carreteres, i similars, demostren sobretot la profunda naturalesa esquerrana de la nostra entesa de progrés. Què hi ha de més democràtic i il·lustrat que tractar amb respecte i atenció les minories més minoritàries, com ara justament els empresaris i accionistes de multinacionals, que són quatre gats,  i que en una democràcia imperfecta no pintarien mai res?  Què hi ha de més progressista i democràtic, colla de criticaires, que l’aplicació escrupolosa de l’antiga consigna comunista “donar a cadascú segons les seves necessitats”?

I si els avis necessiten pastilles i campionats de brisca, els obrers pauses per menjar-se el bocata de calamar, els ciutadans en general televisió i cotxe, els estudiants quatre hòsties, els migrants dos paperots, les minories empresarials es conformen amb rebre una porrada de milions i que els facin totes les infraestructures que es puguin.

Això sí que és socialisme de debò! A veure si n’aprens, Chávez

No, si no calia ser cap profeta quan li vaig dir al meu amic periodista que la tant desitjada llei de la Corporació catalana de Radiotelevisió acabaria com finalment acabat: en un espectacle de vaudeville en què actors i actrius atrotinats ja ni s’esforcen en fer veure que ho fan bé.

Recordo els fets. A l’època de Pujols & C. El director/boss de ràdios i televisions de la Generalitat era anomenat pel govern, per les raons i amb les conseqüències que fins i tot el més subnormal de nosaltres pot imaginar amb certa facilitat. Això era escandalós fins i tot per a molts professionals i els polítics del tripipartit que s’esgargamellaven dient que quan li toqués manar a ells allò canviaria, que farien una llei i que els senyors i senyores que gestionessin la Corporació serien escollits democràticament, amb transparència, que serien independents, que vetllarien per als drets de la ciutadania, dels periodistes, de la veritat. Que serien uns John Waine de la societat de la informació, vaja.

Passen els mesos i els anys i un bon dia guanya les eleccions el tripipartit i com que són gent de paraula s’arremanguen i fan una llei, copiada (sort tenen que la SGAE encara no s’ha fixat en aquest sector), com tot el que fan, d’algun altre país on ja ha fracassat estrepitosament.

Confesso que no me l’he llegida però sembla que la gran cosa és que el nomenament del director/boss de la CCRTV ja no correspon al Govern si no al Parlament. El no va más de les pràctiques democràtiques. El Parlament ha de proposar una rosa de candidats i el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) escull  els dotze membres del consell. Després torna al Parlament i…al final d’aquest minuet  tenim una direcció dels mitjans audiovisuals públics de Catalunya d’allò més professional, serioós i, no cal dir-ho, independent.

Ara tothom es queixa i entre lamentacions acusen els partits d’haver fet trampa, d’haver-se posat d’acord i nomenat amb criteris de quota (dos per a mi que sóc més gros, un a ell que és col·lega meu etc.) els dotze membres del Consell, el CAC (que també, ho recordo de passada, està format seguint el mateix sistema) d’haver combregat amb rodes de molí i no haver exercit la seva funció d’ens regulador e imparcial.

Digueu-me simplista però per a mi el problema rau en el poder de fer i desfer certes coses sense cap control seriós per part nostra (el poble) que tenen els partits. Atorgar en exclusiva als polítics el dret de decidir sobre assumptes de llibertats i drets civils equival a donar una bossa de cacahuets a un ximpancé i confiar que els  distribueixi de manera equitativa entre tots els animals del zoo.

En una tertulia televisiva un representant del CAC justificava la seva actitud diguem-ne que poc valenta amb arguments estrictament legalistes, alhora que afirmava emfaticament que el que compta és la cultura democràtica dels escollits, la qual és suficient garantía – com ho demostra al seu entendre el dia a dia del mateix CAC – d’indipendència de criteri i d’actuació. És a dir, segons aquest senyor, els escollits pels partits en òrgans com el CAC i la CCRTV no acaten les ordres de les respectives direccions. Però, dic jo, pensen com s’ha de pensar segons la direcció del partit que l’anomena, que si no no l’escolliria, o no?

I, enmig d’aquesta enèsima pallassada on quedem nosaltres? D’espectadors el destí dels quals segons sembla és poder escollir (lliurament i democràtica, faltaría més) entre el model post estalinista i el model neo-liberal-feixista berlusconià (o murdochià).

Recordem de passada i per acabar que quan els nostres  “representants” van haver de votar una llei de l’audiovisual, fa cosa d’un any, la van convertir en un repartiment del pastís radioelèctric entre administracions (és a dir ells) i privat (és a dir les empreses que fan negoci amb un bé públic i amb drets col·lectius).

Tinc facilitat per encendre’m, ja ho se, i per això he volgut deixar passar uns dies i calmar-me abans de parlar de la informació que se’ns va donar sobre l’assassinat d’un noi de setze anys a Madrid el passat 12 de novembre a mans d’un feixista. Baralla entre bandes rivals i violència de signe oposat: aquest era el suc de gairebé totes les notícies aparegudes a diaris i televisions.

Cabrons! No se si em molesta més la ignorància, l’estupidesa o la prepotència dels presumptes periodistes que, mesells, segueixen el guió de sempre: el radicalisme sempre és violent i dolent, tots els radicals són dolents i violents.

En aquest raonament de retardats mentals s’hi perd un element que tanmateix té una importància fonamental en qualsevol estructura social: el tema dels valors.

Com podeu, desgraciats, posar en el mateix sac qui defensa idees malsanes de superioritat racial, d’intol·lerància, d’odi a la diversitat, i qui lluita com pot i sap per una societat més justa, més lliure, igualitària, solidària? Com podeu no veure en aquest cas la disparitat dels subjectes enfrontats: un noi de 16 anys i un soldat professional armat? Això no és una baralla entre bandes, subnormals, això és un assassinat! Una agressió feixista. L’enèsima violació dels drets humans més fonamentals per part d’una ideologia de mort.

No us heu plantejat ni tan sols un moment l’enormitat que suposen en un estat anomenat democràtic i de dret el fet que es permetin manifestacions públiques d’organitzacions que prediquen l’odi racial, la impunitat de partits que es neguen a condemnar el règim dictatorial més sanguinari que ha patit Europa occidental en els darrers segles o fins i tot en fan apologia, el fet que l’exèrcit es dediqui a entrenar psicòpates nazis que després es passegen armats per les nostres ciutats?

No heu pensat, ni que sigui una vegada, a contabilitzar el número de víctimes, des de la mort del dictador, de la violència feixista, vosaltres que ens heu fet aprendre de memòria el llistat de víctimes d’ETA (on per cert hi figura, no em cansaré mai de repetir-ho, un torturador i col·laborador de les SS, tal Meliton Manzano)?

Amb gent com vosaltres fent de cronistes de la realitat els llibres d’història acabarien parlant de “bàndols oposats” en referir-se a la relació entre jueus e Guestapo als camps d’extermini, entre Panteres Negres i Ku Klux Klan als EEUU dels anys 60, entre partisans i camises negres a la Itàlia del ’44, entre militars traïdors i defensors de la República espanyola, en el ‘36, entre víctimes i botxins!

Una pregunta: no teniu vergonya?