No, ara en serio, a veure si ho he entés bé: una moguda és assembleària quan hi ha una assemblea, és a dir un grup de gent, que es reuneix en algun lloc per decidir alguna cosa – posem per cas una assemblea d’estudiants universitaris que es troben per acordar recorregut, objectius i consignes d’una mani -, oi?

Allò que decideix aquesta instància sobirana – per exemple anar a manifestar-se a les Rambles contra la prohibició prepotent de l’alcalde – només pot ser modificat per la mateixa o una altra assemblea composada per la mateixa gent o gent que ha respost a la crida de la primera – posem per cas els milers d’estudiantes que es van trobar a la plaça Universitat, mentre al final de Pelai i pels voltants es desplegaven els xicots del Saura -. Aquesta segona assemblea pot decidir que, ateses les circumstàncies i les relacions de forces, més val girar cua i anar de tapes a un altre barri, o intentar una performance Tute Bianche o una de Kale Borroka o escenificar una pixada col·lectiva… el que vulgui.

Vaig bé?

Doncs jo a la mani dels estudiants hi vaig anar per aportar al meu gra de sorra a la recuperació de la Rambla com a espai de manifestació. Potser em vaig perdre el moment de la discussió i algun altre tràmit assembleari important però a mi em va semblar que grups de gent anaven comunicant a les presents que recorregut i objectius havien canviat. Val a dir que no vaig veure gaire manifestants que preguntessin qui ho havia decidit ni perquè. Tot plegat força desconcertant per a un ex marxista leninista com jo, tanmateix acostumat a les relacions de dirigisme-pastoril que les vanguardies/partits solien establir amb les masses.

No és pas tan greu, em direu: la mani va anar super bé i tu mateix et vas al·legrar per la cara de jilipolles que posaven els periodistes movilitzats per grabar el previsible ball de bastons a sang i fetge.

Doncs, deixant de banda el fet que ben mirat els que se’n van sortir amb la seva van ser l’Hereu i el Saura (les Rambles continuen essent reservades a turistes i seguidors del Barça i ells es van marcar un punt com a polítics ferms i decidits), estic una mica fins als nassos d’aquesta pràctica tàcita i ben arrelada en els moviments socials barcelonesos de funcionar amb una mena d’avanguardia de geometria variable – que s’estructura i es desfà segons criteris aleatoris, aliances basades en el “do ut des”, simpaties personals - que no té capacitat de crear moviment però si de dirigir-lo, encara que sigui puntualment i sense aspiracions de control total ni d’aprofitament personal. No sóc com aquells ex fumadors que es tornen fanàtics antitabaquistes i penjarien d’una biga qui fa una calada en un local públic: el meu és un assemblearisme light que contempla gustosament la possibilitat de delegar decisions, amb confiança i bon rotllo.

Però m’agradaria saber, quan delego, a qui li delego, el què i perquè.

Per l’aniversari de l’esclat de la guerra a Rwanda al blog de Beppe grillo el post del dia començava així:

“Vostè és un tutsi rwandès. Comencen les matances i decideix:

1) anar a demanar protecció als cascos blaus de la ONU

2) buscar refugi en una missió catòlica

3) comprar-se un kalashnikof.

… si va escollir la opció número 3 potser que encara sigui viu…”

Recordo per als més joves que al genocidi rwandès va haver-hi més de mig milió de morts, l’immensa majoria dels quals van ser assassinats a cops de ganivet, pal o matxet.

En aquella mateixa època agafava volada aquí una de les campanyes que més m’ha costat mai qualificar i entendre: contra el comerç il·legal d’armes lleugeres.

Deixant de banda la macabra ironia d’una exigència de controls estrictes sobre compravenda de pistoles i fusells en un periode en què milers de persones desarmades pagaven els seus botxins perquè les matessin d’un tret, també em deixaven molt perplexos l’argumentari i els objectius de la campanya.

Les armes lleugeres maten més gent que les pesades, deien els tríptics.

Per tant, si volem que aquesta gent no es mori, hem d’evitar que circulin pistoles i metralletes. Una lògica impecable.

No tinc a mà les xifres dels assassinats amb arma blanca o impròpia al món però segur que també són esgarrifoses.

Un cop assolit l’objectiu de limitar la quantitat d’armes lleugeres hauriem de passar doncs a la persecució del comerç il·legal de tornavisos, ganivets, claus angleses, martells, fones, tiraxines i també de pedres, pals i mitges de seda ?

Però imaginem ara que la campanya tingui èxit i que tots els fluxos il·legals de Kalashnikof i Beretta s’aturin. Qui es quedarà sense armes en determinats conflictes (posem per cas els que hi ha a Colombia, Palestina, Sahara, Kurdistan)? Els governs de Colombia, Turquia, Israel, Marroc? No, perquè aquests ja disposen de la capacitat de fabricar tota mena d’estris bèl·lics, lleugers o pesats que siguin.

Les guerrilles de les Farc, les milicies palestines, l’exèrcit saharaui, els guerrillers kurds, en canvi si que tindrien més dificultats per armar-se.

Vaja, que els nostres pacifistes feien el paper de qui intervé en una baralla i amb l’excusa de separar els contrincants n’immovilitza un mentre l’altre segueix atonyinant de valent. Al meu poble aquests individus acabaven rebent com a part implicada, enmig de l’aprobació general.

Moral: ja va sent hora de començar a analitzar i valorar campanyes i moviments no només pel que declamen i declaren si no també pels resultats reals o potencials de les seves iniciatives. Perquè, ja se sap, el camí cap a l’enfer està enllosat amb bones intencions.

Hi ha una cosa que em sorprén més de l’obsessió per legislar en tots els aspectes de la vida social (indumentaria inclosa) i és la freqüència amb que des de l’esquerra “alternativa” ens preocupem pel dret de les dones musulmanes a ser conformistes amb les “seves” tradicions. La tolerància és - o hauria de ser - un dels valors fundadors de la nostra societat (i de la islàmica) però tots sabem que perquè hi hagi una mínima cohesió hi ha d’haver-hi un llenguatge comú. Fins on no ens hem d’intrometre en la “seva” cultura? Quan hi ha agressió física? I perquè? Obligar una dona a estar enterrada en un burka o tancada a casa es millor, més tol·lerable que saber-la apallissada si desobeeix al marit o germà?

Sabem que el primer escàndol del vel a França el va aixecar un professor de gimnàsia, membre d’associacions antiracistes, per defensar una noia de les imposicions del seu germà integrista? I més: quina actitud prenem envers la gran quantitat de dones (i homes) de cultura musulmana que es revolten contra TOTES les opressions de què són víctimes (mirem el moviment “Ni putes ni soumises”). Nosaltres, els alternatius, ens declarem neutrals? Direm que són “assumptes d’ells, els moros?”. O ens posarem del costat dels defensors, en nom de la tol·lerància, dels intol·lerants i opressors? Per cert, ja fa temps que hi ha associacions de musulmans a Bèlgica i França que denuncien l’integrisme musulmà com a forma de feixisme. I no val el discurs de “nosaltres tenim l’Opus Dei”, especular al de la dreta justificacionista. La meva educació política em diu que els meus esforços han d’anar dirigits contra tota forma d’opressió (el feminisme fa temps que ens ha ensenyat a lluitar contra les formes modernes i occidentals d’instrumentalització del cos de la dona i és mala praxis argumentativa justificar una injusticia denunciant-ne una altra… és lo que fan els yankis partidaris de la pena de mort quan recorden que a Xina en maten molts més…) i els meus al·liats són, des de qualsevol cultura, els que lluiten contra tota forma d’opressió.

Des del principi de l’”era dels mass media”, òbviament, hi ha hagut propostes d’un ús diferent dels nous mitjans tecnològics, inspirades per plantejaments de reforma o subversió social. Així per exemple Bertolt Brecht defensava la necessitat d’utilitzar la ràdio en quant eina capaç d’estimular la bi-direccionalitat dels missatges i per tant profundament democràtica i democratitzadora.

Curiosament poques vegades, si més no fins als anys 70, les forces d’esquerres van apostar a fons per a aquest enfoc comunicatiu i la ràdio com a mass media va ser utilitzada gairebé de forma exclusiva com a instrument de formació i propaganda (i de lleure) tant pels governs feixistes, liberals com pels diversos fronts populars.

És a partir de les movilitzacions contra la guerra de Viet-nam a Estats Units que assistim a una transformació del llenguatge i formats dels vehicles tradicionals (escrits, pintades, tatdze-baos, etc.) i a un ús renovat de la ràdio, tecnologicament ja molt accessible (per costos i poca complexitat tècnica).

El canvi de model comunicatiu de les franges més radicals dels moviments dels anys 70 es va plasmar entre d’altres (nous llenguatges, noves grafies, nova estètica) en el concepte de contrainformació, superació de la simple “agit-prop” (agitació i propaganda) de la premsa “roja” i alhora de la sempre esbiaixada tècnica de investigació periodística.

Val a dir que “contrainformació” mai s’ha referit a un simple “dir allò que els mitjans del poder callen o oculten”, sino a la recopilació i transmissió del conjunt d’informacions, anàlisi, experiències, que permeten formar-se una opinió i actuar sobre una determinada realitat per modificar-la en el sentit desitjat.

Les experiències més interessants de ràdio lliure però van abundar en el sentit brechtià, buscant la bi-direccionalitat i intentant portar la idea d’agora a l’espai radioelèctric: la ràdio com a gran plaça on es trobaven veus, músiques, emocions, desitjos i voluntats.

La repressió dels anys 70 a Itàlia i Alemanya, les polítiques dispótico-ilustrades als altres països d’Europa van contribuir a enterrar aquelles experiències. A les dècades posteriors els moviments de ràdios lliures, que van assolir alguns resultats pràctics com el reconeixement del tercer sector a França i països del nord, van experimentar una crisi d’identitat, reflex de la crisi general dels moviments socials que encara avui s’intenta mal-resoldre amb la reiteració de consignes cada cop més allunyades de la realitat (“donar veu als sense veus”) o amb l’aplicació acrítica dels models dominants.

Curiosament l’aspiració a una “democratització dels mitjans”, que les noves tecnologies permetrien potser assolir amb més facilitat, no consta a l’agenda de gairebé cap subjecte social i quan hi és assumeix la forma de reivindicació de “canvis” i “millores” o “obertures de nous espais”, mai de canvi radical de tot el panorama mediàtic a la llum d’un radicalment nou paradigma comunicatiu. Paradigma que hauria de preveure l’ esborrament de la barrera entre informadors i informats i, ineludiblement, entre amos dels mitjans i “consumidors, clients, públic”.

La comunicació és un dels elements bàsics d’estructuració d’una societat. De fet qualsevol societat ÉS comunicació.

Transmissió de sabers, intercanvi d’experiències, circulació d’idees, imposició de creences o normes s’esdevenen en tota mena d’àmbits però n’hi ha alguns especialment destinats a activitats d’(in)formació. Escoles, llars, esglésies, places, bars: llocs on la gent es troba i rep i – en alguns – ofereix ensenyaments, coneixements, consells, ordres.

A les societats modernes hi ha uns espais que han acaparrat gran part d’aquesta funció, arribant a llegitimar o desautoritzar allò que la comunitat produeix com a idees o noticies en tots els altres àmbits.

Els mitjans de comunicació de massa actuen de manera relativament nova respecte als tradicionals espais de producció ideològica (església o escola) i això en part li confereix una aura d’objectivitat: només ofereixen, oportunament digerits, organitzats i formatejats, els inputs que reben de l’entorn.

En el procés de tamització i digestió però s’esdevé l’adecuació del llenguatge emprat, dels continguts escollits, de les opinions reiterades, dels missatges, a una sèrie de valors concretament determinats i extremament funcionals al manteniment de l’statu quo polític-ideològic i econòmic.

Hi ha molta literatura sobre l’abast del poder dels mass media, sobre les tècniques de manipulació i deformació de la realitat, de persuasió més o menys oculta, de creació d’estats d’opinió. Hi ha força estudis sobre la relació directa entre els interessos dels amos dels mitjans, siguin privats o públics i les diverses polítiques editorials. Així com n’hi ha sobre l’estrectíssima connexió entre poder econòmic i proprietat o capacitat de control dels principals mitjans.

També s’ha estudiat el paper del periodista, massa sovint justificat com a víctima de situacions laborals cada cop més desfavorables a un bon exercici de la professió o criminalitzat com a servidor submís del poder. I poques vegades en canvi analitzat pel que és: el producte estandarditzat d’una determinada classe social, passat per una mateixa formació, criat en uns valors ben concrets i equipat amb un prisma que el porta a interpretar qualsevol situació o realitat segons la seva específica escala de valors (que creu universal).

Des del principi, òbviament, hi ha hagut propostes d’un ús diferent dels nous mitjans tecnològics, responent als plantejaments de reforma o subversió social. Així per exemple Bertolt Brecht defensava la necessitat d’utilitzar la ràdio en quant eina capaç d’estimular la bi-dreccionalitat de la circulació dels missatges i per tant profundament democràtica i democratitzadora.

Curiosament poques vegades, si més no fins als anys 70, les forces d’esquerra van apostar a fons per a aquest enfoc comunicatiu i la ràdio com a mass media va ser utilitzada gairebé de forma exclusiva com a instrument de formació i propaganda (i de lleure) tant pels governs feixistes, liberals com pels diversos fronts populars.

És a partir de les movilitzacions contra la guerra de Viet-Nam a Estats Units que assistim a una transformació del llenguatge i formats dels vehicles tradicionals (escrits, pintades, tatdze-baos, etc.) i a un ús renovat de la ràdio, tecnologicament ja molt accessible (per costos i complexitat tècnica).

El canvi de model comunicatiu de les franges més radicals dels moviments dels anys 70 es va plasmar entre d’altres en el concepte de contrainformació, superació de la simple propaganda de la premsa “roja” i alhora de la sempre esbiaixada tècnica de la investigació periodística.

Val a dir que “contrainformació” mai s’ha referit a un simple “dir allò que els mitjans del poder callen o oculten”, sino a la recopilació i transmissió del conjunt d’informacions, anàlisi, experiències, que permeten formar-se una opinió i actuar sobre una determinada realitat per modificar-la en el sentit desitjat.

Les experiències més interessants de ràdio lliure però van abundar en el sentit brechtià, buscant la bi-direccionalitat i intentant portar la idea de agora a l’espai radioelèctric: la ràdio com a gran plaça on es trobaven veus, músiques, emocions, desitjos i voluntats.

La repressió dels anys 70 a Itàlia i Alemanya, les polítiques dispótico-ilustrades als altres països d’Europa van contribuir a enterrar aquelles experiències. A les dècades posteriors els moviments de ràdios lliures, que van assolir alguns resultats pràctics com el reconeixement del tercer sector a França i països del nord, van experimentar una crisi d’identitat, reflex de la crisi general dels moviments socials que encara avui s’intenta mal-resoldre amb la reiteració de consignes cada cop més allunyades de la realitat (“donar veu als sense veus”) o amb l’aplicació acrítica dels models dominants.

Curiosament l’aspiració a una “democratització dels mitjans” que les noves tecnologies permetrien assolir amb certa facilitat no consta a l’agenda de gairebé cap subjecte social i quan hi és assumeix la forma de reivindicació de “canvis” i “millores” o “obertures de nous espais”, mai de canvi radical de tot el panorama mediàtic a la llum d’un radicalment nou paradigma comunicatiu. Paradigma que hauria de preveure l’ esborrament de la barrera entre informadors i informats, entre amos dels mitjans i “consumidors, clients, públic”. I que no seria la invenció de quatre il·luminats, ja que respon als hàbits de interactivitat (tant tradicionals com hig tech) de bona part de la societat

Hauriem de centrar el debat en els criteris/valors (i els mecanismes de la seva implementació) al voltant dels quals consensuar un nou pacte social que reguli l’accés als espais col·lectius de comunicació i el seu ús.

En les estratègies per organitzar l’assalt de la societat a aquest territori que és seu i del qual ha estat expulsada.

En com defensar i optimitzar l’ús dels canals de comunicació oberts per les noves tecnologies i com recuperar hàbits socials de comunicació horitzontal.

Els mitjans locals i alternatius obviament no poden en aquest context aspirar a cap « patente de cors » i les seves pràctiques, els seus objectius, formats i models, de gestió, organitzatius i informatius també hauràn de ser objecte de totes les crítiques que es considerin necessàries. I sobre tot no poden « per se » ser considerats una alternativa (i encara menys l’única) al panorama mediàtic dominant.

Fa uns dies va visitar Espanya el president del Banc Mundial. L’havia convidat algú dels que maneguen en aquest regne, i la cobertura informativa va ser total. Per als despistats de mena recordaré que el Banc Mundial és aquella curiosa organització internacional que, amb el Fons Monetari Internacional “suggereix” les polítiques econòmiques que els diversos països han d’aplicar. Fa un munt d’anys que aquesta colla de senyors i senyores que ningú elegeix, escull ni vota fan anar governs i societats al seu ritme de swing-capitalisme.

S’ha de dir que és una gent que amb la feina no s’hi escarrassa gaire: em recorden el metge de la presó que per als mals de cap, els monos, la neumonia i l’angina pectoris receptava la mateixa pastilleta  i valium per a la resta.

Aquests creme de la creme de les finances mundials ho tenen claríssim: passi el que passi una pastilla de mercat i andando.

Doncs bé, l’individu en qüestió es va presentar a Madrid i enlloc de ser interceptat per la policia i portat davant d’un jutge per delictes d’estafa, xantatge, robatori amb premeditació i alevosia, corrupció i m’aturo aquí que només tinc 2100 caràcters, va estar pontificant davant d’una colla de xoriços del seu calibre i una munió de periodistes encarregats d’escampar per les llars espanyoles les seves paraules.

Jo que sóc ruc de naturalesa pensava: ara el paio farà una mica d’autocrítica i dirà que potser en els darrers vint anys hi ha hagut alguna lleugera equivocació i que potser caldria començar a controlar una micona els fluxos financers, les especulacions bursàtils salvatges, i alguna coseta més. Doncs no: segons l’home la culpa de la crisi la tenen els curreles que cobren massa i gasten un dineral en sanitat i escoles. I per sortir-ne és doncs evident que cal: 1) una reforma laboral (no va dir quina però imagino que es referia a la reintroducció de l’esclavatge també a Europa) 2) contenir els salaris per sota de la inflació.

Bé, al cap i a la fi, em dic, un psicòpata és un psicòpata i demanar al president del banc mundial que faci una crítica encara que tèbia del sistema capitalista és com demanar-li a Göring que canti en un cor de gospel.

En canvi no em deixa de sorprendre la inòpia de la professió periodística: ni un comentari, ni contrastació. Per als nostres informadors aquests personatges que fins l’any passat lloaven la puixança i solidesa del sistema financer, la infal·libilitat del lliure mercat mentre anaven enfonçant amb alegria les economies reals (és a dir les que donen menjar) de països de mig món, segueixen tenint l’autoritat indiscutible d’una iaia que parla de canelons de nadal.

I després n’hi ha que s’estranyen si, com va explicar un col·lega periodista víctima d’un ERE, els missatges que li arriben des de la societat civil són de l’estil “cabrons, per fi us toca a vosaltres també: foteu-vos”.

Tinc crisi d’identitat. Abans era un revolucionari, després un rebel… i ara un-activista-per-la-transformació-social?

Dons bé, sigui el que sigui no tinc cap intenció d’empassar-me cap xerrada, conferència, seminari, taller, exposició, mostra, curset, assemblea, forum més, ni de passar un minut més reunint-me, discutint, escoltant, llegint, sobre les injustes i catastròfiques conseqüències de l’enemic públic number one the Capital amb les seves variants i adjectivacions.

A aquestes alçades fins i tot els periodistes de TV3 saben que els dolents de la pel·lícula, afamadors de pobles i destructors de la natura són la banca, multinacionals, governs, església, exèrcits i màfies diverses: perquè perdre més temps estudiant i denunciant les seves malifetes?

I perquè perdre més temps estudiant alternatives si en tenim a cabassos: una gota freda de solucions brillants o de sentit comú, descripcions detallades de canvis necessaris, escenaris transformadors carregats de lògica, raons i bons sentiments.

Porto una pila d’anys patejant carrers darrera de pancartes més o menys creatives i assistint a funcions suposadament lúdiques (dic suposadament perquè a aquestes alçades trobo més avorrits els reclaims the street amb música i danses, les disfresses, les performances, les penjades amb corda que les mortals desfilades al ritme de la internacional), amb la finalitat de comunicar les noves (les dolentes i les bones) que anavem descobrint a tota la societat, al mon mundial.

Però, un cop denunciades les dolenteries i comunicades les solucions (eureka!)… què? Sensació molesta, com si em faltés alguna cosa (ça cloche, diria un gavatxo)… Al principi vaig atribuir aquesta sensació al meu passat leninista (de base,  és a dir carn de canó) d’esquemes mentals primaris que podria resumir així: un: analitzo la realitat txunga (societat sota dominació capitalista) i identifico dinàmiques, mecanismes i subjectes que la produeixen i reprodueixen, dos: m’invento una realitat alternativa que anomeno objectiu (societat comunista); tres: busco la penya potencialment interessada en assolir el mateix objectiu o similar (identificació del subjecte revolucionari i al·liances); quatre: busco les eines (com ara un partit, tot i que falços i martells no sobren) per obrir-nos camí (o buscar-ne un) cap a la societat justa solidària i tota la mandanga; cinc: per aquesta excursió hem d’escollir una ruta (estratègia) i preveure una sèrie d’etapes intermitges amb activitats diverses (tàctica).

Una llarga sèrie d’experiències alienes (des de Noske a Stalin a Pol pot a Carrillo) o pròpies (des de Veltroni i una èpica baralla a la Festa dell’Unità del meu poble a la munió de partidets a la recerca de l’arca perduda) em van fer concloure que per aquí no anàvem enlloc. Probem amb la recepta anarquista, vaig pensar, que al cap i a la fi, és un estil de cuina força semblant: canvien una mica els subjectes i les eines, s’hi afegeix una mica més d’improvisació i al·legria però queda allò de treure-li les fàbriques als amos, les armes a exèrcit i policia, els diners als bancs, és a dir els passos essencials en el camí de la transformació.  A més tampoc hi veig tanta diferència entre societat llibertària o comunista… total no la veuré!

I aquí la vaig pifiar perquè, interpretant l’assemblearisme dels moviments socials de Barcelona com a de base llibertària m’he passat anys confiant que separant el plàstic dels tetrabriks, escoltant parides de canalla amb complex d’edip, anant al cinquè pi per comprar café solidari i bròquil ecològic (i em fa basques el bròquil), empassant-me tonelades de diòxid de carboni i d’insults per anar en bici a tot arreu, recollint firmes, ocupant parterres, fent performances posmodernes estava modificant les relacions de forces amb el poder, atacant els seus mecanismes de manteniment, creant les eines i aplegant forces per l’assalt al cel revolucionari…

Fins que l’altre dia en una tertúlia algú, referint-se al sentit del nostre activisme, va dir: els petits canvis són poderosos. De cop em va fulgorar la imatge del Capità Enciam, esperpèntic personatge d’una TV3 politicament correcta de pujolesca memòria que cada vespre ens explicava a nosaltres ciutadans/es de Catalunya que si voliem un pais més net, més saludable, més ecològic tot depenia de nosaltres, dels petits canvis a la nostra vida quotidiana.

I mentrestant “ells” feien 4 centrals nuclears, asfaltaven mitja Catalunya, projectaven desviacions de rius i estripaments de muntanyes. Els petits canvis són poderosos…(plors).