Mani d’estudiants
No, ara en serio, a veure si ho he entés bé: una moguda és assembleària quan hi ha una assemblea, és a dir un grup de gent, que es reuneix en algun lloc per decidir alguna cosa – posem per cas una assemblea d’estudiants universitaris que es troben per acordar recorregut, objectius i consignes d’una mani -, oi?
Allò que decideix aquesta instància sobirana – per exemple anar a manifestar-se a les Rambles contra la prohibició prepotent de l’alcalde – només pot ser modificat per la mateixa o una altra assemblea composada per la mateixa gent o gent que ha respost a la crida de la primera – posem per cas els milers d’estudiantes que es van trobar a la plaça Universitat, mentre al final de Pelai i pels voltants es desplegaven els xicots del Saura -. Aquesta segona assemblea pot decidir que, ateses les circumstàncies i les relacions de forces, més val girar cua i anar de tapes a un altre barri, o intentar una performance Tute Bianche o una de Kale Borroka o escenificar una pixada col·lectiva… el que vulgui.
Vaig bé?
Doncs jo a la mani dels estudiants hi vaig anar per aportar al meu gra de sorra a la recuperació de la Rambla com a espai de manifestació. Potser em vaig perdre el moment de la discussió i algun altre tràmit assembleari important però a mi em va semblar que grups de gent anaven comunicant a les presents que recorregut i objectius havien canviat. Val a dir que no vaig veure gaire manifestants que preguntessin qui ho havia decidit ni perquè. Tot plegat força desconcertant per a un ex marxista leninista com jo, tanmateix acostumat a les relacions de dirigisme-pastoril que les vanguardies/partits solien establir amb les masses.
No és pas tan greu, em direu: la mani va anar super bé i tu mateix et vas al·legrar per la cara de jilipolles que posaven els periodistes movilitzats per grabar el previsible ball de bastons a sang i fetge.
Doncs, deixant de banda el fet que ben mirat els que se’n van sortir amb la seva van ser l’Hereu i el Saura (les Rambles continuen essent reservades a turistes i seguidors del Barça i ells es van marcar un punt com a polítics ferms i decidits), estic una mica fins als nassos d’aquesta pràctica tàcita i ben arrelada en els moviments socials barcelonesos de funcionar amb una mena d’avanguardia de geometria variable – que s’estructura i es desfà segons criteris aleatoris, aliances basades en el “do ut des”, simpaties personals - que no té capacitat de crear moviment però si de dirigir-lo, encara que sigui puntualment i sense aspiracions de control total ni d’aprofitament personal. No sóc com aquells ex fumadors que es tornen fanàtics antitabaquistes i penjarien d’una biga qui fa una calada en un local públic: el meu és un assemblearisme light que contempla gustosament la possibilitat de delegar decisions, amb confiança i bon rotllo.
Però m’agradaria saber, quan delego, a qui li delego, el què i perquè.
