CAMPANYES LLEUGERES
Per l’aniversari de l’esclat de la guerra a Rwanda al blog de Beppe grillo el post del dia començava així:
“Vostè és un tutsi rwandès. Comencen les matances i decideix:
1) anar a demanar protecció als cascos blaus de la ONU
2) buscar refugi en una missió catòlica
3) comprar-se un kalashnikof.
… si va escollir la opció número 3 potser que encara sigui viu…”
Recordo per als més joves que al genocidi rwandès va haver-hi més de mig milió de morts, l’immensa majoria dels quals van ser assassinats a cops de ganivet, pal o matxet.
En aquella mateixa època agafava volada aquí una de les campanyes que més m’ha costat mai qualificar i entendre: contra el comerç il·legal d’armes lleugeres.
Deixant de banda la macabra ironia d’una exigència de controls estrictes sobre compravenda de pistoles i fusells en un periode en què milers de persones desarmades pagaven els seus botxins perquè les matessin d’un tret, també em deixaven molt perplexos l’argumentari i els objectius de la campanya.
Les armes lleugeres maten més gent que les pesades, deien els tríptics.
Per tant, si volem que aquesta gent no es mori, hem d’evitar que circulin pistoles i metralletes. Una lògica impecable.
No tinc a mà les xifres dels assassinats amb arma blanca o impròpia al món però segur que també són esgarrifoses.
Un cop assolit l’objectiu de limitar la quantitat d’armes lleugeres hauriem de passar doncs a la persecució del comerç il·legal de tornavisos, ganivets, claus angleses, martells, fones, tiraxines i també de pedres, pals i mitges de seda ?
Però imaginem ara que la campanya tingui èxit i que tots els fluxos il·legals de Kalashnikof i Beretta s’aturin. Qui es quedarà sense armes en determinats conflictes (posem per cas els que hi ha a Colombia, Palestina, Sahara, Kurdistan)? Els governs de Colombia, Turquia, Israel, Marroc? No, perquè aquests ja disposen de la capacitat de fabricar tota mena d’estris bèl·lics, lleugers o pesats que siguin.
Les guerrilles de les Farc, les milicies palestines, l’exèrcit saharaui, els guerrillers kurds, en canvi si que tindrien més dificultats per armar-se.
Vaja, que els nostres pacifistes feien el paper de qui intervé en una baralla i amb l’excusa de separar els contrincants n’immovilitza un mentre l’altre segueix atonyinant de valent. Al meu poble aquests individus acabaven rebent com a part implicada, enmig de l’aprobació general.
Moral: ja va sent hora de començar a analitzar i valorar campanyes i moviments no només pel que declamen i declaren si no també pels resultats reals o potencials de les seves iniciatives. Perquè, ja se sap, el camí cap a l’enfer està enllosat amb bones intencions.
