ishi

Des del principi de l’”era dels mass media”, òbviament, hi ha hagut propostes d’un ús diferent dels nous mitjans tecnològics, inspirades per plantejaments de reforma o subversió social. Així per exemple Bertolt Brecht defensava la necessitat d’utilitzar la ràdio en quant eina capaç d’estimular la bi-direccionalitat dels missatges i per tant profundament democràtica i democratitzadora.

Curiosament poques vegades, si més no fins als anys 70, les forces d’esquerres van apostar a fons per a aquest enfoc comunicatiu i la ràdio com a mass media va ser utilitzada gairebé de forma exclusiva com a instrument de formació i propaganda (i de lleure) tant pels governs feixistes, liberals com pels diversos fronts populars.

És a partir de les movilitzacions contra la guerra de Viet-nam a Estats Units que assistim a una transformació del llenguatge i formats dels vehicles tradicionals (escrits, pintades, tatdze-baos, etc.) i a un ús renovat de la ràdio, tecnologicament ja molt accessible (per costos i poca complexitat tècnica).

El canvi de model comunicatiu de les franges més radicals dels moviments dels anys 70 es va plasmar entre d’altres (nous llenguatges, noves grafies, nova estètica) en el concepte de contrainformació, superació de la simple “agit-prop” (agitació i propaganda) de la premsa “roja” i alhora de la sempre esbiaixada tècnica de investigació periodística.

Val a dir que “contrainformació” mai s’ha referit a un simple “dir allò que els mitjans del poder callen o oculten”, sino a la recopilació i transmissió del conjunt d’informacions, anàlisi, experiències, que permeten formar-se una opinió i actuar sobre una determinada realitat per modificar-la en el sentit desitjat.

Les experiències més interessants de ràdio lliure però van abundar en el sentit brechtià, buscant la bi-direccionalitat i intentant portar la idea d’agora a l’espai radioelèctric: la ràdio com a gran plaça on es trobaven veus, músiques, emocions, desitjos i voluntats.

La repressió dels anys 70 a Itàlia i Alemanya, les polítiques dispótico-ilustrades als altres països d’Europa van contribuir a enterrar aquelles experiències. A les dècades posteriors els moviments de ràdios lliures, que van assolir alguns resultats pràctics com el reconeixement del tercer sector a França i països del nord, van experimentar una crisi d’identitat, reflex de la crisi general dels moviments socials que encara avui s’intenta mal-resoldre amb la reiteració de consignes cada cop més allunyades de la realitat (“donar veu als sense veus”) o amb l’aplicació acrítica dels models dominants.

Curiosament l’aspiració a una “democratització dels mitjans”, que les noves tecnologies permetrien potser assolir amb més facilitat, no consta a l’agenda de gairebé cap subjecte social i quan hi és assumeix la forma de reivindicació de “canvis” i “millores” o “obertures de nous espais”, mai de canvi radical de tot el panorama mediàtic a la llum d’un radicalment nou paradigma comunicatiu. Paradigma que hauria de preveure l’ esborrament de la barrera entre informadors i informats i, ineludiblement, entre amos dels mitjans i “consumidors, clients, públic”.