Fia’t de la banca capullo
Fa uns dies va visitar Espanya el president del Banc Mundial. L’havia convidat algú dels que maneguen en aquest regne, i la cobertura informativa va ser total. Per als despistats de mena recordaré que el Banc Mundial és aquella curiosa organització internacional que, amb el Fons Monetari Internacional “suggereix” les polítiques econòmiques que els diversos països han d’aplicar. Fa un munt d’anys que aquesta colla de senyors i senyores que ningú elegeix, escull ni vota fan anar governs i societats al seu ritme de swing-capitalisme.
S’ha de dir que és una gent que amb la feina no s’hi escarrassa gaire: em recorden el metge de la presó que per als mals de cap, els monos, la neumonia i l’angina pectoris receptava la mateixa pastilleta i valium per a la resta.
Aquests creme de la creme de les finances mundials ho tenen claríssim: passi el que passi una pastilla de mercat i andando.
Doncs bé, l’individu en qüestió es va presentar a Madrid i enlloc de ser interceptat per la policia i portat davant d’un jutge per delictes d’estafa, xantatge, robatori amb premeditació i alevosia, corrupció i m’aturo aquí que només tinc 2100 caràcters, va estar pontificant davant d’una colla de xoriços del seu calibre i una munió de periodistes encarregats d’escampar per les llars espanyoles les seves paraules.
Jo que sóc ruc de naturalesa pensava: ara el paio farà una mica d’autocrítica i dirà que potser en els darrers vint anys hi ha hagut alguna lleugera equivocació i que potser caldria començar a controlar una micona els fluxos financers, les especulacions bursàtils salvatges, i alguna coseta més. Doncs no: segons l’home la culpa de la crisi la tenen els curreles que cobren massa i gasten un dineral en sanitat i escoles. I per sortir-ne és doncs evident que cal: 1) una reforma laboral (no va dir quina però imagino que es referia a la reintroducció de l’esclavatge també a Europa) 2) contenir els salaris per sota de la inflació.
Bé, al cap i a la fi, em dic, un psicòpata és un psicòpata i demanar al president del banc mundial que faci una crítica encara que tèbia del sistema capitalista és com demanar-li a Göring que canti en un cor de gospel.
En canvi no em deixa de sorprendre la inòpia de la professió periodística: ni un comentari, ni contrastació. Per als nostres informadors aquests personatges que fins l’any passat lloaven la puixança i solidesa del sistema financer, la infal·libilitat del lliure mercat mentre anaven enfonçant amb alegria les economies reals (és a dir les que donen menjar) de països de mig món, segueixen tenint l’autoritat indiscutible d’una iaia que parla de canelons de nadal.
I després n’hi ha que s’estranyen si, com va explicar un col·lega periodista víctima d’un ERE, els missatges que li arriben des de la societat civil són de l’estil “cabrons, per fi us toca a vosaltres també: foteu-vos”.
