ishi

Tinc crisi d’identitat. Abans era un revolucionari, després un rebel… i ara un-activista-per-la-transformació-social?

Dons bé, sigui el que sigui no tinc cap intenció d’empassar-me cap xerrada, conferència, seminari, taller, exposició, mostra, curset, assemblea, forum més, ni de passar un minut més reunint-me, discutint, escoltant, llegint, sobre les injustes i catastròfiques conseqüències de l’enemic públic number one the Capital amb les seves variants i adjectivacions.

A aquestes alçades fins i tot els periodistes de TV3 saben que els dolents de la pel·lícula, afamadors de pobles i destructors de la natura són la banca, multinacionals, governs, església, exèrcits i màfies diverses: perquè perdre més temps estudiant i denunciant les seves malifetes?

I perquè perdre més temps estudiant alternatives si en tenim a cabassos: una gota freda de solucions brillants o de sentit comú, descripcions detallades de canvis necessaris, escenaris transformadors carregats de lògica, raons i bons sentiments.

Porto una pila d’anys patejant carrers darrera de pancartes més o menys creatives i assistint a funcions suposadament lúdiques (dic suposadament perquè a aquestes alçades trobo més avorrits els reclaims the street amb música i danses, les disfresses, les performances, les penjades amb corda que les mortals desfilades al ritme de la internacional), amb la finalitat de comunicar les noves (les dolentes i les bones) que anavem descobrint a tota la societat, al mon mundial.

Però, un cop denunciades les dolenteries i comunicades les solucions (eureka!)… què? Sensació molesta, com si em faltés alguna cosa (ça cloche, diria un gavatxo)… Al principi vaig atribuir aquesta sensació al meu passat leninista (de base,  és a dir carn de canó) d’esquemes mentals primaris que podria resumir així: un: analitzo la realitat txunga (societat sota dominació capitalista) i identifico dinàmiques, mecanismes i subjectes que la produeixen i reprodueixen, dos: m’invento una realitat alternativa que anomeno objectiu (societat comunista); tres: busco la penya potencialment interessada en assolir el mateix objectiu o similar (identificació del subjecte revolucionari i al·liances); quatre: busco les eines (com ara un partit, tot i que falços i martells no sobren) per obrir-nos camí (o buscar-ne un) cap a la societat justa solidària i tota la mandanga; cinc: per aquesta excursió hem d’escollir una ruta (estratègia) i preveure una sèrie d’etapes intermitges amb activitats diverses (tàctica).

Una llarga sèrie d’experiències alienes (des de Noske a Stalin a Pol pot a Carrillo) o pròpies (des de Veltroni i una èpica baralla a la Festa dell’Unità del meu poble a la munió de partidets a la recerca de l’arca perduda) em van fer concloure que per aquí no anàvem enlloc. Probem amb la recepta anarquista, vaig pensar, que al cap i a la fi, és un estil de cuina força semblant: canvien una mica els subjectes i les eines, s’hi afegeix una mica més d’improvisació i al·legria però queda allò de treure-li les fàbriques als amos, les armes a exèrcit i policia, els diners als bancs, és a dir els passos essencials en el camí de la transformació.  A més tampoc hi veig tanta diferència entre societat llibertària o comunista… total no la veuré!

I aquí la vaig pifiar perquè, interpretant l’assemblearisme dels moviments socials de Barcelona com a de base llibertària m’he passat anys confiant que separant el plàstic dels tetrabriks, escoltant parides de canalla amb complex d’edip, anant al cinquè pi per comprar café solidari i bròquil ecològic (i em fa basques el bròquil), empassant-me tonelades de diòxid de carboni i d’insults per anar en bici a tot arreu, recollint firmes, ocupant parterres, fent performances posmodernes estava modificant les relacions de forces amb el poder, atacant els seus mecanismes de manteniment, creant les eines i aplegant forces per l’assalt al cel revolucionari…

Fins que l’altre dia en una tertúlia algú, referint-se al sentit del nostre activisme, va dir: els petits canvis són poderosos. De cop em va fulgorar la imatge del Capità Enciam, esperpèntic personatge d’una TV3 politicament correcta de pujolesca memòria que cada vespre ens explicava a nosaltres ciutadans/es de Catalunya que si voliem un pais més net, més saludable, més ecològic tot depenia de nosaltres, dels petits canvis a la nostra vida quotidiana.

I mentrestant “ells” feien 4 centrals nuclears, asfaltaven mitja Catalunya, projectaven desviacions de rius i estripaments de muntanyes. Els petits canvis són poderosos…(plors).