ishi

Vinc de la mani. La de la crisi-que-la-paguin-els-rics. No he vist cap ric que es mirés amb cara de preocupació les nostres pancartes, performances, banderoles i tambors. I això que hi erem tots: contra la otan, paper per tothom, els acomiadats, les aturades, els estudiants, els antisistema, nous partits, sindicats.. M’hi he trobat un munt de gent. Per socialitzar una mica si que van bé aquests aplecs. Però… i què més? no em puc treure del cap que seguim amb allò de “cada loco con su tema”, amb poca o nul·la  voluntat d’obrir-nos. Obrir-nos de debò, trencant les barreres de le snostres formuletes, receptes, organitzacions, rutines.
Costa. Costa perquè també significa renunciar a l’escalforeta segura del nostre petit, conegut àmbit de militància. Posar en qüestió les certeses que ens tranquil·litzen en les relacions i en el dia a dia. Descobrir que també en som, i molt, de conformistes, acomodats en les nostres veritats.
hem de canviar el xip. No n’hi ha prou amb ajuntar-nos en plataformes efimeres per desfilar un cop o dos a l’any pels carrers de la ciutat. “Ells” són ràpids, s’anticipen als canvis (no els costa gaire: són ells que els provoquen). hem de respondre amb imaginació, però alhora prgmatisme. Trobar o crear els espais i les eines per elaborar col·lectivament estratègies de resposta a aquest atac permanent que patim i que anomen crisi.
Espais per debatre, discutir i decidir. Decidir cap on anem però sobretot per on i com hi anem. El camino se hace andando però donar voltes sense parar només esquivant els cops no és la manera mé sintel·ligent de viatjar.