ishi

Vinc de la mani. La de la crisi-que-la-paguin-els-rics. No he vist cap ric que es mirés amb cara de preocupació les nostres pancartes, performances, banderoles i tambors. I això que hi erem tots: contra la otan, paper per tothom, els acomiadats, les aturades, els estudiants, els antisistema, nous partits, sindicats.. M’hi he trobat un munt de gent. Per socialitzar una mica si que van bé aquests aplecs. Però… i què més? no em puc treure del cap que seguim amb allò de “cada loco con su tema”, amb poca o nul·la  voluntat d’obrir-nos. Obrir-nos de debò, trencant les barreres de le snostres formuletes, receptes, organitzacions, rutines.
Costa. Costa perquè també significa renunciar a l’escalforeta segura del nostre petit, conegut àmbit de militància. Posar en qüestió les certeses que ens tranquil·litzen en les relacions i en el dia a dia. Descobrir que també en som, i molt, de conformistes, acomodats en les nostres veritats.
hem de canviar el xip. No n’hi ha prou amb ajuntar-nos en plataformes efimeres per desfilar un cop o dos a l’any pels carrers de la ciutat. “Ells” són ràpids, s’anticipen als canvis (no els costa gaire: són ells que els provoquen). hem de respondre amb imaginació, però alhora prgmatisme. Trobar o crear els espais i les eines per elaborar col·lectivament estratègies de resposta a aquest atac permanent que patim i que anomen crisi.
Espais per debatre, discutir i decidir. Decidir cap on anem però sobretot per on i com hi anem. El camino se hace andando però donar voltes sense parar només esquivant els cops no és la manera mé sintel·ligent de viatjar.

Benvolgut senyor,

com a ciutadà que paga impostos em preocupo per l’optimització dels
recursos públics i a la llum d’una notícia dels darrers dies m’adreço
a vostè amb uns modestos suggeriments. he llegit que per a la detenció
de l’Enric Duran, activista social pacifista i pacífic, el vostre
departament va posar en marxa un operatiu amb desenes de mossos
d’esquadra, entre agents de paisà i antiavalots. Ignoro quins criteris
o quines informacions van empènyer els responsables directes a prendre
aquesta decisió. Em nego a creure que els seus serveis funcionin tan
malament com per arribar a valorar que la detenció d’aquesta persona
podia comportar dificultats o problemes de “seguritat” (perquè vostès s’ocupen de garantir la nostra seguritat, oi?). Més aviat
m’inclino a pensar que el desplegament es va fer, com la majoria de
les coses que es fan avui dia, de cara a la “foto”: escenificar una
demostració de força, de les que agraden tant a certa premsa i mitjans
televisius (tot i que es queixin quan rep un periodista). I aquí ve el
suggeriment: per a properes vegades contractin figurants, que en època
de crisis abunden i surten molt més barats que professionals pagats
amb hores extres, equips caríssims i anys de formació en una acadèmia
on, pel que sembla, aprenen les més perfeccionades tècniques de
manteniment de l’ordre públic (com ara pegar cops de porra a les cames
d’estudiantes de 20 anys armades de carpetes i amb talons). A
disposar.

 

M’he cansat de queixar-me i assistir a com ens prenen diners i pèl, de com ens fan ballar al ritme dels seus interessos. Tinc compte al banc com a gairebé tothom. M’hi paguen nòmines, hi tinc domiciliats rebuts. I és complicat i em fa mandra haver de fer totes les gestions per tancar tot. Però alguna coseta sí que puc fer. Tinc un compte d’estalvi (sic !) a la Caixa Catalunya. Vaig i el tanco i poso els diners a un banc ètic. Em faig donar una fulla de reclamació i li explico perquè he retirat aquests diners i perquè continuaré retirant-los fins que no deixin de perseguir la gent que fa impagats per necessitat o motius altruistes. Fins que no es converteixin en banca ètica.

Per a ells és una picada de mosquit però a mi no m’ha costat ni vint minuts del meu temps.

Demà aniré a la Caixa d’Enginyers, total he de fer uns pagaments, i trauré del compte tots els diners menys els necessaris per pagar rebuts. I també li deixaré escrit el perquè en una carta de reclamacions. Una altra picada de mosquit que m’haurà costat 5 minuts.

La llei del mínim esforç per assolir un resultat es llei de natura. Sempre m’he preguntat perquè mai l’apliquem a la lluita social.

 

No he anat a cap Fòrum Social Mundial. Però com que sóc curiós de mena m’he llegit articles, informes, notes i també he anat a xerrades informatives. I a les xerrades informatives m’he quedat amb un detall esmentat per un parell de persones que havien anat a Nairobi i Belem. Deien que el fòrum s’ubicava enmig o al costat de barriades  marginals i que la separació entre els dos espais era clamorosa. La imatge em va semblar colpidora, potser per la formació clàssica i, diria més, romàntica que tinc: tota una colla d’ànimes revolucionàries o transformadores que es troba per debatre sobre maneres per canviar el món i sobretot evitar que tanta gent es mori de gana, de set, de malalties, de repressió, de sobre explotació, de misèria. Que es troba per resoldre els problemes dels miserables, en definitiva, com els que malviuen en barraques al costat mateix. Però sense barrejar-s’hi ni preguntar-li què en pensen ni que fan, ells, per sortir de la seva situació.

Doncs em sembla encertadíssim. Doncs si, companys i companyes, no us heu de culpabilitzar ni sentir incòmodes en absolut: els pobres de les barriades són, com deia el títol d’una pel·lícula del neorealisme italià “lletjos, bruts i dolents”. Són masclistes, violents, homòfobs, racistes. Si li obrissim les portes de les nostres carpes, Hiltons i més espais civilitzats on ens reunim, blancs grogs negres de classe mitja, ben alimentats, amb diners (nostres o de les nostres ONG) amb algún pobretó, però educat, de mig món, el més probable és que se’ns menjarien amb patates. No entendrien el nostre esperit generós, les nostres formes de lluita.

No podrien adherir-se a cap boicot a la banca ja que no tenen un puto duro, ni tampoc fer cooperatives de consum, ja que tenen un poder adquisitiu tirant a nul, ni fer vaga, ja que no tenen feina.No tindrien res a aportar!

Ja va bé així: els més radicals de nosaltres podran seguir flipant entusiasmats amb les cremes de cotxes, sinagogues, guarderies i comissaries a les cités franceses, els més marxistes tiraran de la definició clàssica de lumpenproletariat, els més cristians deploraran la nostra situació de privilegi, i la resta seguirem tranquil·lament amb l’elaboració de propostes per resoldre injustícies “passant” de la massa d’injusticiats.

Què podríem fer si no? Mirar com funcionen aquestes societats de miserables i descobrir que també tenen ètica, valors que es plasmen en comportaments que tenen ben poc a veure amb els nostres? Que tenen normes  que no encaixen en els nostres esquemes ben pensats de benpensants (té, se m’acut el respecte)? I ara! Això de la diversitat ha de tenir límits!