ishi

Són moltes les claus de lectura que es podrien o haurien d’emprar per intentar una descripció que vagi més allà de la imatge estereotipada pels tòpics, però a mi les clàssiques no se’m donen gaire bé (mai he aconseguit llegir-me el Capital sencer) i en canvi trobo molt a faltar el tema dels valors. Ètics, morals i tota la pesca.

Me’n vaig anar fa molts anys d’un país on hi havia lluita dura, i que durava des de dècades, entre classes amb interessos i també valors enfrontats: justicia i llibertat contra dèu, pàtria i ordre.

El debat polític era intens i atravessava la societat. Les places s’omplien, al bar la gent discutia de política. Hi havia fulls, revistes, diaris, ràdios que propagaven idees i experiències. S’experimentaven noves formes d’autoorganització a fàbriques, escoles, barris i també noves formes de vida col·lectiva. Es “feia política”.

Els subjectes d’aquella efervescència eren molts, gent crescuda en la narració de la Resistenza, en una república nascuda de la guerra al feixisme i en un país de frontera i amb el partit comunista més fort d’occident. Que no era només això. El PCI era la punta d’un iceberg d’organismes que amaraven tots els sectors de la vida col·lectiva: sindicats, associacions, cooperatives, fundacions, caixes, editorials, diaris, Case del Popolo. I era també expressió en certa mesura d’una cultura d’esquerres de moltes ànimes.

Hi he tornat fa poc, a Itàlia. Als mitjans de comunicació – teles però també ràdios i diaris – trionfen banalisme i racisme ferotges. El debat polític es redueix a un estira i arronça a cop d’escàndols que ja no escandalitzen ningú, entre una triade gairebé exemplar de dreta (el xenòfob, l’ultraliberista lladre i estafador, el feixista clàssic) i uns ramakes d’anar per casa de Front Popular. La política queda reduïda a assumpte d’administració ordinària i a la reivendicació d’una honestedat que no passa del “no robaràs” o, més aviat, del “no robaràs tant com els altres”.

L’idea de recuperar valors se l’ha apropiada Di Pietro, un jutge, fundant un partit: l’Italia dei Valori, on els valors són – mira per on - imperi de la llei, ordre i mà dura. La gràcia és que es col·loca en l’àmbit del centre-esquerra… Contra l’onada de racisme anti gitanos l’Osservatore Romano és un dels pocs mitjans que condemna les mesures del govern pel que són: xenòfobes. L’esquerra institucional calla, l’extrema no surt del consignisme… L’aprobació d’una amnistia per descongestionar les presons és rebutjada pel 93% dels italians. L’amnistia exclou expressament els presos polítics dels anys ’70. L’esquerra institucional ho vol així. L’esquerra radical calla…

Recordava una societat atravessada per tensions, viva, amb amplis sectors que compartien valors forts, no 4 frases politicament correctes o les actuals formulacions raquítiques de pensament debil.

Com ha pogut passar això? Si, d’acord, els canvis geopolítics: Itàlia ja no és a tocar del teló d’acer. El pols entre superpotències s’ha desplaçat i n’hi ha de noves. També hi ha hagut canvis a l’economia, cada cop més globalitzada i financiaritzada. Hem entrat a l’era de la informació.

Itàlia ja no és el laboratori polític que era per a uns i altres, però pot ser la demostració que sense la sava d’ ideals forts, sense la presència en la lluita política de valors fundadors de cosmovisions diferents, les dinàmiques de la convivència degeneren, el pensament i les motivacions col·lectives decauen. La societat es degrada i hi afloren allò que un amic meu anomenava “baixos instints”. La responsabilitat de la dreta, de les classes dominants i  poders fàctics en aquesta devallada político-moral és evident, començant per l’ús que han fet i fan d’institucions i mass mèdia. Però no es pot entendre l’abast i el perquè de la desaparició d’una cultura tan rica i vital d’esquerres i comunista com la italiana sense analitzar el paper de l’ex PCI, del seu aparell de control i govern, aparell que s’ha perpetuat passant d’un engendre polític a l’altre (L’Olivo, Pds, Pd etc.). Sense recordar l’ànima profundament estalinista d’aquelles estructures, caracteritzada per la desconfiança envers la societat que cal manipular o dirigir, mai escoltar o obeïr, la demonització i persecució dels enemics o adversaris interns, la conversió del partit o institució de mitjà en fi ultim.

Van treure la falç i el martell de les seves insignies, van canviar de nom, van abraçar la fe en el liberisme, es van rebatejar reformistes o socialdemocrates. I van mantenir, com a aportació a les modernes tècniques de manipulació i control social, les seves pràctiques de buròcrates fiscalitzadors, de gendarmes socials experts en prevenció i repressió de qualsevol brot de rebel·lió, insurrecció, desobediència.