Xantatges? No gràcies!
Feia 30 anys que no tornava a Itàlia. Des de la dècada que premsa i casta política van anomenar “anni di piombo”, que més aviat van ser els anys de les bombes col•locades a trens, places i qualsevol lloc on poguessin provocar matances per serveis secrets i grupúsculs feixistes, de la xarxa Gladio, del passatge del fordisme al postfordisme, de la lògia P2, de les presons plenes de gent que s’havia revoltat (l’any 78 hi havia més de 3000 presos polítics), dels centres d’alta seguritat, de companys i companyes assassinats per feixistes i policia, dels antidisturbis que anaven a les manis amb tanquetes i armadures antibales i, també, del més gran partit comunista d’occident que desplegava tota la seva força per defendre les institucions, i de passada també les fàbriques, banques, propietats de tota mena de l’atac d’uns moviments autònoms ràdicalment anticapitalistes. Va ser enormement valuós l’ajut del PCI de llavors perquè les tàctiques de Cossiga (infiltra, provoca, massacra, reprimeix) assolissin l’èxit desitjat. El moviment del setanta va ser criminalitzat, fragmentat, reprimit. Derrotat. Han passat 30 anys i ningú dels responsables “comunistes” d’aquella victoria contra els subversius ha fet la més mínima autocrítica. Trenta anys en els quals també han conseguit que fins i tot la denominació de comunista (i socialista) hagi desaparegut del parlament italià. Queden tanmateix molts dels vells carrecs, Veltroni al capdevant, ex responsable - amb D’Alema - de la branca juvenil i bona part de les estructures d’aquell partit, avui reciclades en el contenidor del Partito Democratico. Estem sopant i algú comenta que els hauriem de votar, Veltroni & C., perquè la prioritat és fer fora Berlusconi. Deixo que la pasta es refredi al plat i reblo l’heretgia (deixar refredar la pasta) amb uns quants renecs. Ja està bé! Ja n’hi ha prou ! Trenta anys de complicitat amb les institucions d’un dels estats més corruptes i democraticides (m’ho acabo d’inventar, el mot), d’atac frontal a qualsevol moviment considerat « radical », d’acceptació de les lògiques de mercat, de laïcisme tant tímid que arriva a superar en papisme al papa, de repressió de la dissidència interna i externa, de desactivació de centenars de lluites laborals i en el territori, de desmobilització de les seves mateixes bases que malgrat tot comptaven gent que pensava. I ara els hauriem de votar? En nom de quin projecte polític? El de l’alternança amb repartiment de tasques del pal: quatre anys jo posant vaselina i quatre anys tu sodomitzant el personal fins que no tingui necessitat urgent d’una mica més de lubrificant? Ja me la conec la tàctica del policia bo i del dolent i no m’hi pillareu. El Berlusconi? El farem fora des de les escoles i les universitats, amb vagues « il•legals » i desobediència, amb resistències i autoorganització i, per descomptat, sense PD ni estructures similars.
