Minories
Fa uns dies passant per davant del televisor de la saleta em vaig assabentar que Generalitat, Diputació de Tarragona i Ajuntament de Reus pagarien un incentiu de 2 milions d’euros a la propietat d’una companya de vols de baix cost. M’ho va explicar un periodista que posava cara de “mira quina noticia xupiguay et dono”.
Dies més tard des de la mateixa pantalleta el conseller o el que sigui de la Generalitat em va comunicar tot cofoi que, després d’asseure’s a la mateixa taula amb les tres principals operadores de telefonia mòbil amb el lloable objectiu d’assegurar la cobertura completa del territori català, els havia promès 130 instal·lacions de repetidors noves de trinca. No sé si les havia informades, de passada, de l’existència a l’esmentat territori d’una llengua denominada justament catalana.
Són dos exemples entre molts d’una tarannà que alguns critiquen i que en canvi jo trobo exquisidament d’esquerra i democràtic.
Per una banda salten a la vista els beneficis socials d’aquestes iniciatives: el senyor Raimon Sugranyes podrà anar a esmorzar a Istanbul per 30 euros i el seu amic Pep a un bordell a Amsterdam per 35 (visita al bordell no inclosa), mentre que en Joan Rocamora podrà comunicar a la seva esposa que està pujant amb el telecadira a la pista n. 3 de La Molina on acaba de perdre el barret del Barça … beneficis que compensen de llarg les tones de CO2 subvencionades que l’aviació de baix cost escamparà pel planeta des de Reus o el malbaratament de diversos trossos més de paisatge muntanyenc per desesperació dels enemics de tot impacte visual.
Però aquestes iniciatives que són, val a dir, una part ínfima de la generositat que els nostres governants solen demostrar envers fabricants d’automòbils, edificis, carreteres, i similars, demostren sobretot la profunda naturalesa esquerrana de la nostra entesa de progrés. Què hi ha de més democràtic i il·lustrat que tractar amb respecte i atenció les minories més minoritàries, com ara justament els empresaris i accionistes de multinacionals, que són quatre gats, i que en una democràcia imperfecta no pintarien mai res? Què hi ha de més progressista i democràtic, colla de criticaires, que l’aplicació escrupolosa de l’antiga consigna comunista “donar a cadascú segons les seves necessitats”?
I si els avis necessiten pastilles i campionats de brisca, els obrers pauses per menjar-se el bocata de calamar, els ciutadans en general televisió i cotxe, els estudiants quatre hòsties, els migrants dos paperots, les minories empresarials es conformen amb rebre una porrada de milions i que els facin totes les infraestructures que es puguin.
Això sí que és socialisme de debò! A veure si n’aprens, Chávez
