No, si no calia ser cap profeta quan li vaig dir al meu amic periodista que la tant desitjada llei de la Corporació catalana de Radiotelevisió acabaria com finalment acabat: en un espectacle de vaudeville en què actors i actrius atrotinats ja ni s’esforcen en fer veure que ho fan bé.
Recordo els fets. A l’època de Pujols & C. El director/boss de ràdios i televisions de la Generalitat era anomenat pel govern, per les raons i amb les conseqüències que fins i tot el més subnormal de nosaltres pot imaginar amb certa facilitat. Això era escandalós fins i tot per a molts professionals i els polítics del tripipartit que s’esgargamellaven dient que quan li toqués manar a ells allò canviaria, que farien una llei i que els senyors i senyores que gestionessin la Corporació serien escollits democràticament, amb transparència, que serien independents, que vetllarien per als drets de la ciutadania, dels periodistes, de la veritat. Que serien uns John Waine de la societat de la informació, vaja.
Passen els mesos i els anys i un bon dia guanya les eleccions el tripipartit i com que són gent de paraula s’arremanguen i fan una llei, copiada (sort tenen que la SGAE encara no s’ha fixat en aquest sector), com tot el que fan, d’algun altre país on ja ha fracassat estrepitosament.
Confesso que no me l’he llegida però sembla que la gran cosa és que el nomenament del director/boss de la CCRTV ja no correspon al Govern si no al Parlament. El no va más de les pràctiques democràtiques. El Parlament ha de proposar una rosa de candidats i el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) escull els dotze membres del consell. Després torna al Parlament i…al final d’aquest minuet tenim una direcció dels mitjans audiovisuals públics de Catalunya d’allò més professional, serioós i, no cal dir-ho, independent.
Ara tothom es queixa i entre lamentacions acusen els partits d’haver fet trampa, d’haver-se posat d’acord i nomenat amb criteris de quota (dos per a mi que sóc més gros, un a ell que és col·lega meu etc.) els dotze membres del Consell, el CAC (que també, ho recordo de passada, està format seguint el mateix sistema) d’haver combregat amb rodes de molí i no haver exercit la seva funció d’ens regulador e imparcial.
Digueu-me simplista però per a mi el problema rau en el poder de fer i desfer certes coses sense cap control seriós per part nostra (el poble) que tenen els partits. Atorgar en exclusiva als polítics el dret de decidir sobre assumptes de llibertats i drets civils equival a donar una bossa de cacahuets a un ximpancé i confiar que els distribueixi de manera equitativa entre tots els animals del zoo.
En una tertulia televisiva un representant del CAC justificava la seva actitud diguem-ne que poc valenta amb arguments estrictament legalistes, alhora que afirmava emfaticament que el que compta és la cultura democràtica dels escollits, la qual és suficient garantía – com ho demostra al seu entendre el dia a dia del mateix CAC – d’indipendència de criteri i d’actuació. És a dir, segons aquest senyor, els escollits pels partits en òrgans com el CAC i la CCRTV no acaten les ordres de les respectives direccions. Però, dic jo, pensen com s’ha de pensar segons la direcció del partit que l’anomena, que si no no l’escolliria, o no?
I, enmig d’aquesta enèsima pallassada on quedem nosaltres? D’espectadors el destí dels quals segons sembla és poder escollir (lliurament i democràtica, faltaría més) entre el model post estalinista i el model neo-liberal-feixista berlusconià (o murdochià).
Recordem de passada i per acabar que quan els nostres “representants” van haver de votar una llei de l’audiovisual, fa cosa d’un any, la van convertir en un repartiment del pastís radioelèctric entre administracions (és a dir ells) i privat (és a dir les empreses que fan negoci amb un bé públic i amb drets col·lectius).
