ishi

FOTOS I MEMÒRIA HISTÒRICA

Sóc guiri i em costa entendre les subtileses de la polèmica desfermada al voltant de la crema de fotocopies de fotos en les darreres setmanes. Per sort ahir el taxista que em duia a casa em va explicar, amb una rigurosa contextualització històrica, de què va tot això. Reprodueixo a continuació les seves paraules, obviament traduïdes.

“Doncs resulta que tot va començar als anys 30 del segle passat. A Espanya (que llavors era España, com ha de ser, no estat espanyol i altres mariconades ) hi havia una monarquia que el poble s’estimava i havia elegit, buenu, non ben bé, però la volia i a més llavors el rey era el rey i punt. I també hi havia uns terratinents que donaven feina als jornalers i criaven toros que llavors si que eren toros i no les mariconades d’avui dia. I molts convents i esglèsies amb una pila de capellans, monges, bisbes i cardenals que ajudaven el poble i el poble s’ho passava d’allò més bé anant a missa i cantant i fent processons. En fi que tots estaven de conya pero un dia arriben els rojos judeo massònics i separatistes basco catalans i amb una sublevació armada amb traiduria i el suport de potencies extrangeres ho engeguen tot a dida i cremen els convents amb les germanetes de la caritat a dins i roben les terres als terratinents i es mengen els toros i els fills petits dels terratinents i fan fora la monarquia elegida a mitjes entre Dèu i el poble. També li van robar les fàbriques als amos que se les havien currat pedra a pedra i per colmo dels colmos van intentar dividir Espanya. Arribats a aquest despropòsit Dèu es va arremangar i va enviar Franco, que ja havia arreglat els miners asturians i uns quants moros per allà a Marroc i llavors  va fer la Cruzada contra els rojos ateos judeo-massons i separatistes. Amb un munt de moros amics i la Legió va alliberar tota España i va restablir l’ordre i la llei amb els seus col·legues de Itàlia i Alemanya que eren uns paios molt temprats i que els seus pobles també se’ls estimaven molt. Doncs bé un cop alliberada i reunificada España li va tornar la terra als terratinents, les fàbriques als seus amos, les fronteres a la Guàrdia Civil, les costes a les inmobiliaries, els convents i les escoles als capellans i el tro a la monarquia, pero el rei d’abans era un poca cosa i llavors va esperar que es fes gran aquest i quan va veure que ell (Franco) s’estava fent vell i potser es moriria llavors el va cridar (al rei) i li va encomanar l’encàrrec de cap d’estat i de l’exèrcit. Que, per cert, no és com els exèrcits maricons de l’extranger que s’ocupen de la defensa i de repartir donuts als nens dels països sub-desenvolupats, sino que té com a missió vetllar per la unitat i integritat de la pàtria, no se si m’explico. I llavors el rei aquest va jurar fidelitat al principis del moviment (el de Franco). El qual Franco ho va deixar todo atado i bien atado, amb un exèrcit com Dèu mana, una Guàrdia Civil que ens la enveja tothom, una Audiència Nacional que manté a ratlles bascos i catalans i algun gallec renegat i una monarquia que li havia jurat fidelitat (al moviment del Franco) i m’agradaria veure a mi un rei que no manté un jurament, aquestes coses els reis no les poden pas fer. També s’ha de reconèixer que hi ha partits que encara que siguin una mica mariques no han renegat del franquisme. I a més a la conferència episcopal, a la banca, als mitjans de comunicació hi ha gent amb molt d’atributs masculins que procura que els rojos no es passin un pel. Mira això de les fotos del rei per exemple: l’Aurdiencia nacional ve a dir… si si aneu fent mariconades amb tripartits bipartits o monopartits roses, verds i violetes i aneu parlant d’impostos i infraestructures… ara, si algu toca la unitat de la pàtria, la monarquia, l’exèrcit, la propietat privada aquí estem nosaltres a recordar-vos qui mana aquí, colla de pringats! Em fan gràcia aquests mariconassos, sempre ploriquejant: que si els van matar, que si els van empresonar, condemnar a l’exili, expropiar, reprimir, que si no podien parlar català i havien d’anar a missa… és clar home, si havien perdut! I ara et surten amb allò de la memòria històrica, a mi em sembla bé: que se’n recordin de com les gastem nosaltres, i que aquí estem els espanyols de bé, amb les institucions que ens va deixar Franco, defensant els principis del movimiento…”. Obviament al final de la cursa li vaig deixar una bona propina. Una lliçó d’història com aquesta s’ho mereixia.

M’agrada, de tant en tant, anar a correr a la carretera de les Aigües on, esquivant ciclistes, gossos, tifes de gossos, mossos d’esquadra, nens plorosos i corredors de pa sucat amb oli, poso a prova la meva resistència,  tot resseguint amb la mirada el panorama ofert per la ciutat comtal. Ciutat comtal que dia si i dia també ofereix, excepte quan hi ha temporal de vent, un aspecte emboirat, d’una boira marronosa que sura, amb el seu tint sospitós, entre carrers i edificis. La intensitat cromàtica de la barreja gasosa varia segons l’estació, l’hora del dia o el dia de la setmana, circmustància que va empendre la meva ment rudimentària  a elaborar una personal escala  que anava des del molt contaminat, a l’exageradament contaminat fins al “vaja avui quina merda!”.

Val a dir que l’associació d’idees calitja/contaminació només era fruit de la meva rígida formació ecológico/estalinista , que implica una bona dosis d’apriorisme acientífic, ja que els escassos articles o notetes a premsa,  concentrats al voltant dels dies sense cotxes (que si tinguessim una mica de respecte a la veritat s’haurien d’anomenar “dies amb una mica menys –esperem – de cotxes”) i televisió afirmaven fins fa poc que els nivells de contaminació a Barcelona estaven per sota dels estandards europeus. Que si el benzè era baix, que si l’ozó una miqueta pujat pero no res greu, que si el CO2 normal.  I jo començava a dubtar: i si la boireta color caca només la veia jo? I si era una mala passada de la meva vista cansada? O el fruit de les cabòries d’un cervell saturat de pensaments impurs i castigat pels excessos d’una cultura post hippyosa?

Els dubtes, i angoixes corresponents, s’han esvait – no així la boirina - amb una revelació recent: aquí no es mesuraven (i si es mesuraven no se’n publicaven els resultats)  les partícules contaminants fines, és a dir les que no queden enganxades al nas convertint-se en burilles o mocs fastigosos, sinó que passen directament als pulmons, bronquis i te’ls deixen fets una porqueria. Fa anys que a ciutats com Milà hi ha polèmiques, denuncies, debats virulents sobre com reduir el tràfic (que n’és el principal responsable) quan se supera el nivell d’alerta de les ditxoses partícules. No és que facin res per solucionar-ho, però si més no discuteixen.

Ara de ben segur sortiràn les males llengües de sempre dient que els nostres polítics, periodistes i experts ja sabien tot això i que s’ho han callat com cabrons fins que no han tingut l’obligació legal de mesurar també aquesta mena de contaminant. Ja està bé home! Com si els polítics i periodistes s’haguessin de passar el dia llegint la premsa estrangera (escrita en estranger) i els informes estrangers. I a més a qui se li podia acudir que coses que tenen els milanesos i altra gent rara també podien afectar-nos a nosaltres?

No, res d’això: ha estat una simple distracció, una petita badada gràcies a la qual en els darrers anys ens hem empassat potser una mica més de partícules fines del compte. I què? Primer de tot són tan fines que ni es noten i després, si al final resulta que si que fan mal, oi que per això hi són els metges, les indústries farmacèutiques, els hospitals i les funeràries?

Tanmateix m’agradaria suggerir al nostre consistori, atesa la demostrada superioritat en la detecció de contaminants del meu potser si rudimentari, però baratissim sistema, que intenti revendre a Xina les estacions de control medi ambiental escampades per la nostra ciutat ( que deuen costar un dineral) i confiar-me a mi  la tasca de seguiment i d’alerta per contaminació.  

Tots i totes hi sortirem guanyant: el bipartit que estalviarà i podrà per tant invertir més calers en Guàrdia Urbana, cotxes patrulla i brigades de neteja de pintades, ela aturats que, en veure que es crea una nova professió, mantindran l’esperança, els partidaris de la participació ciutadana i, per descomptat, jo, que per fi  veuré satisfeta la meva aspiració a convertir-me en un ésser socialment útil i no en un paràsit que es passa el dia criticant i tocant la pera.

El Col·legi de Periodistes es va pronunciar la setmana passada pel cas del fotògraf de Girona obligat per l’Audiència Nacional a lliurar les fotos que havia fet a la manifestació antimonàrquica en què s’havien cremat fotos del rei. Un protamveu del Col·legi, en declaracions a la televisió, va intentar introduir una distinció entre llibertat d’expressió i de manifestació política. Segons ell i, se suposa el Col·legi, cremar fotos és una manifestació política però no lliure expressió.  El meu veí de barra del bar Los Panxitos, va comentar “si home, ara resulta que a la llibertat d’expressió només hi tenen dret els professionals: periodistes, actors, cantants.  I  nosaltres què?”.

Un altre va observar que a una tertulia el dia abans amb membres de la casta política local el consens era unànim: “cremar fotos no és cap manifestació de pensament polític!”.

Vaja, o sigui ni expressió ni manifestació… A veure si té raó l’ex TOP i només és un delicte, tot i que curiós (ja que són ben pocs els països on cremar una foto et pot costar fins a 7 anys de presó)…

El problema que tenen molts professionals de la comunicació (i de la política de partit) és que creuen de debó que són ells i només ells la veu pública de la societat. No els passa pel cap que molta gent, com ara sectors importants de jovent d’aquest país, amb idees, inquietuds i ideals no tenen senzillament cap manera, cap espai per poder exposar les seves idees, inquietuds i ideals a la resta de la societat. Només els queda el gest simbòlic, impactant (i en això, en la reducció del missatge a lo simbòlic, mitjançant el gest insòlit, el sistema mediàtic hi té una responsabilitat enorme), que els permet assolir encara que per poc temps i de manera esbiaixada la dimensió pública, normalment monopolitzada per un grapat de subjectes socials.

Per altra banda el Parlament ha aprovat la Llei de la Corporació Catalana de Radiotelevisió. Visca visca visca. Garantirà la independència dels professionals del poder polític (llegiu partits). Diuen.  Encara que això de la independència dels professionals fos una bona notícia, que per a mi no necessàriament ho és atès el tarannà ideològic-comunicatiu de la majoria dels professionals, em costa molt entendre com es pot parlar d’independència quan els nomenaments dels càrrecs directius provenen del Parlament.  És a dir de pactes entre partits que col·loquen cadascú persones de la seva confiança, tal com passa amb el CAC, on tothom sap que hi ha el conseller nomenat pel PSC, el de CiU, el del PP, el d’ERC, el d’IU, això sí: independents. I, per cert, de la independència dels altres poders:  econòmic, eclesiàstic, estatal… diu res aquesta llei?

I parlant de CAC i de la seva nota crítica envers el documental “Terra Lliure punt final”: la setmana passada vaig estar a una comissaria i hi haviapenjat el cartell amb fotos de nois i noies buscats. El cartell posava: “Miembros de la organización ETA”: ni “banda armada”, ni “terrorista”, ni “atajo de asesinos”. A veure si el llibre d’estil de la Policia Nacional al final resulta més equànim i il·lustrat que el del nostre Consell de l’Audiovisual Català?