Brad Pitt i la Pepi
<script src=”http://www.google-analytics.com/urchin.js” type=”text/javascript”>
</script>
<script type=”text/javascript”>
_uacct = “UA-1588572-2″;
urchinTracker();
</script>“No hi ha dret! No hi ha dret que hi hagi gent que va pel món amb aquesta poca solta! Gent com el Brad Pitt ho té tot: diners, luxes, joventut, guapura, viatgen tot el dia, es passen la vida entre una festa i l’altra i fins i tot s’ho fan amb l’Angelina Jolie!!!
I nosaltres què? Nosaltres, la majoria de gent que treballa, que mai ha estat jove de debó, que quan viatja la deixen tirada tirats als aeroports, que quan ens va bé s’ho fa amb la Pepi, que curra com a un ruc per poder-se comprar el twingo a terminis i pagar la hipoteca del pis? És justicia aquesta? No hi hauria d’haver lleis que impedeixin als Brad Pitts d’aquest món de refregar-nos per la cara la nostra misèria?”
Cap diari, cap tertúlia s’ha fet ressó d’aquestes enceses declaracions de’n Juanito, verduler del mercat de la Concepció – Barcelona. I tanmateix tenen tots els ingredients que abunden en aquests dies a les seccions de cartes al director i als editorials de diaris i revistes, a tertulies televisives i radiofòniques i que podriem resumir en la ràbia que proba qui es veu dia si i dia també a “passar pel tubo” contra qui intenta escaquejar-se. Parlo dels okupes, és clar.
No volen treballar, no volen pagar un ronyó per un pis de 40 mq, fan festes, són joves, tenen pintes rares, blancs perfectes per a la indignació del ciutadà mitjà que troba així una manera inocua per desfogar la seva frustració i impotència. Massa difícil i arriscat indignar-se amb el banc que t’escanya cada final de mes, amb una feina que et xucla tota energia, amb una ciutat sorollosa, contaminada, cada cop menys vivible, amb els polítics que continuen promovent i protegint els interessos de sempre, amb una educació que ens ha fet porucs i covards… Per tant: canya al “fenòmen” okupa.
