2001 ODISSEA A L’ESPLAI
8.00 a.m. Cuina d’un pis de Ciutat Vella
“Òndia quin somni: hi havia tot de gent que avançava cap a la reunió del Banc mundial i la policia tirava gasos i pilotes i donava cops de porra a tort i a dret i la gent continuava avançant i llavors hi havia policies que treien les pistoles però els seus companys els impedien disparar, una mica perquè, què collons, som persones, i molt perquè temien que si moria un manifestant hi hauria escabetxina i al final la gent entrava al lloc de la reunió i els explicava als senyors del Banc Mundial que es busquessin alguna altra feina, una feina honrada i deixessin de decidir com havia de ser i què havia de fer aquest món que portava milions d’anys tirant sense necessitat que ningú el planifiqués. I els dirigents dels partits convocaven una manifestació i es quedaven sols aguantant la seva pancarta davant de tots els periodistes que deia “democratització del Banc Mundial” que traduïda venia a dir volem places per a nosaltres al BM i fins i tot els càmeres pensaven “ja està bé, aquesta gent democratitzaria, si la deixessin, fins i tot les cambres de gas” i hi ha coses que no es poden democratitzar com, per exemple, a més de les cambres de gas, les cascades del Niagara i algú algun dia els ho hauria d’explicar, no? Quin somni més rar, oi?”
“Miau” diu en Lulu llepant-se les restes de llet enganxada al bigoti.
*****
08.00 a.m. Cantonada Muntaner – París
Semàfor vermell. El comissari Ponç, mig endormiscat dins el seu Seat Panda passeja la mirada al seu voltant.
Uns gamberros han pintat al costat de l’anunci de Dodotis d’una valla publicitària “nens: els reis són els papas”.
En un dels xamfrans una màquina excavadora està fent maniobres envoltada d’obrers amb casc i monos de l’empresa d’enderrocs.
L’excavadora està dotada d’una biga de ferro amb la qual tira a terra, un rera l’altre, els murs de l’edifici. És un edifici bonic, fa pinta d’antic.
“Llàstima”, pensa el comissari, que es consola pensant que per un cop els ecologistes, veïns i habituals busca-brega no han muntat cap campanya ni protestes.
Gairebé no s’adona que el semàfor s’ha posat verd, fascinat per la imatge dels trossos de parets que s’esfondren aixecant núvols densos i lents de pols. Un dels treballadors llença aigua amb una mànega cap a l’interior de l’edifici. Els altres obrers s’han tapat la cara amb mocadors per protegir-se les vies respiratòries.
Des de la cantonada d’enfront un grup de punkis, barrejat amb un de jubilats, observa l’escena i subratlla cada estocada de l’enginy amb gestos mesurats i solemnes.
Un cotxe al darrera toca la botzina. El comissari Ponç arrenca.
*****
08.00 a.m. Estudi Ràdio Salpica
La bombeta del flexo* damunt la taula de mescles per una vegada funciona. La Laia s’arrepapa damunt del tamboret. Estàn tocant una peça de “Paranoia mortal”. Es treu els cascos bufant. Busca entre els compacts que ha dut i que estan amuntegats damunt un dels aparells. N’escull un de la Janis Joplin. L’introdueix al reproductor. Poc a poc s’esfuma la sorollosa presència de “Paranoia Mortal”, reemplaçada per les notes esgrafiades de la Janis.
Somriu.
Baixa la música i puja el control del micro de taula.
“Bon dia noies i nois, esteu sintonitzant Ràdio Salpica FM. Són, si fa no fa les 8 del matí. Esteu despertes? Sí? teniu intenció d’aixecar-vos? Dons no us precipiteu! Reflexioneu: Val la pena realment anar a la feina? No teniu cap company o companya amb el qual passar una estona més agradable que la que us espera al carrer, al metro, a l’oficina, o a l’escola? Aquí tinc unes quantes notícies que us ajudaran a prendre la decisió correcta: Segons informacions confidencials ja són milers les persones que han annullat els seus comptes o retirat els estalvis de la Caixa com a resposta a la crida del moviment anti-globalització que exigeix d’aquesta entitat una reconversió en banc ètic, és a dir que eviti tota inversió directa o indirecta en iniciatives econòmiques que siguin purament especulatives o irrespectuoses envers el medi ambient, els drets dels treballadors, dels nens, de les poblacions indígenes com l’empresa Endesa – que especula i destrossa les terres de la població Mapuche, a Xile –.
També ens han arribat notícies d’accions de tota mena que fan anar de corcoll policia i defensors de l’ordre públic de tota mena: des dels quatre pitbulls amb diarrea deixats anar pel Corte Inglés ahir al vespre, passant per les interferències als mitjans de comunicació audiovisuals, o els boicots a productes de multinacionals, fins al bloqueig d’obres de construcció de camps de golf, autopistes, ports esportius i urbanitzacions de luxe.
A Barcelona nombrosos col·lectius estan organitzant una campanya d’autoreduccions de les tarifes dels serveis – llum, gas, telèfon i transport – com a resposta als guanys escandalosos de les companyies i forma de redistribució de la riquesa col·lectiva. Centenars de xerrades, tallers, seminaris promoguts per associacions i col·lectius de tota mena. Una efervescència social i política com no se’n veia des de feia molts anys. Això s’anima!!!”
Puja el canal del compact dos on ha preparat, mentre parlava, un tema del John Waits. Surt com una canonada Paranoia Mortal xisclant amb veu de cazalla: “… no’ quieren too’ tue’to me cagüendio’ y en too’ su’ mue’to…”.
“Qui és l’imbècil que ha tornat a canviar les connexions?” crida la Laia.
*****
10.00 a.m. Plaça de la Revolució
“Corre, idiota!”, anima afectuosament un nen al company més proper a la cobdiciada pilota.
Al marge de la banda endurida de la plaça, ignorant les jugades estil horda barbàrica, una nena de fesomia oriental s’entrena plàcida amb una bicicleta: una vintena de metres cap a un costat, descans, volta, una vintena de metres cap a l’altre costat, descans, volta…
Altres espècimens d’edat variable entre parvulet i ninyato merda practiquen diverses i en general escasses habilitats: patinatge, pujada d’arbre, descens de tobogan.
Una futura noia amb bermudes de topos assetja descaradament un pressumpte pederasta negre. Aprofitant una distracció de la noia el pederasta toca el dos.
Una altra neneta grassona intenta tocar les fulles d’un arbre amb saltironets que l’aixequen un centímetre de terra. Però per l’expressió extàtica que se li estampa a la cara hom diria que acaba d’aprendre a levitar.
En un costat de la placeta una nena rossa, bufona, amb un vestidet blanc amb volants asseu la seva pepa damunt d’un banc. És una pepa clàssica, amb les galtones vermelles. La nena se li col·loca al davant i li amotlla una bufetada. La pepa cau. La nena la recull, la torna a posar dreta i li engega una altra galtada. Uns quants infants observen en silenci l’operació.
“Vanessa, vine a esmorzar”, crida una veu femenina des d’un balcó.
La nena rossa recull la nina que acaba d’aterrar amb precisió quirúrgica per vintena vegada, se la fica sota el braç i, saludant els companys amb el petit puny aixecat, fa via cap a casa.
*****
10.00 a.m. Bunker Coordinació Seguretat
La Delegada del Govern exerceix d’anfitriona saludant efusivament els diversos membres del comitè.
El representant de la Policia Nacional, un adicte a la filosofia Zen i al Prozac arriba somrient i abraça amb tendresa delegada, secretàries i col·legues.
L’enviat de la Urbana saluda militarment.
El delegat dels Mossos està nerviós, com cada vegada que es troba amb els col·legues dels altres cossos que se’l miren burletes i li pregunten què tal li va el desplegament a Camprodón. Entrant per la porta fa el gest de treure’s el barret però com que va de paisà es treu la perruca i se la fica marcialment sota el braç. El seu escolta li crida discretament l’atenció sobre el particular entre la hilaritat general.
El representant de la Civil que s’ha passat la nit a Ca la Rosi, que té unes colombianes noves i jovenetes i altres productes exòtics, arriba eufòric i abraça la delegada tot aprofitant per fotre-li una tastadeta al cul.
També arriben el conseller de governació i tres o quatre senyors més amb cares de sicaris de l’edat mitjana que la delegada presenta als altres com a experts en mitjans de comunicació, operacions especials i serveis secrets.
Asseguts al voltant de la taula rodona els components del Comitè treuen carpetes, telèfons mòbils, bolígrafs i calculadores. El Guàrdia Civil diposita curosament davant seu els llapis de colors i la foto central de Play Boy.
*****
10.00 a.m. Benzinera de la Panadella
“Ple, Manolo… Manolo, no li notes res d’estrany al toro?”
“Psè, Jo el veig igual…”
“No sé, es com si li faltés alguna cosa…”
“Al Barça sí que li falta alguna cosa: algú que sàpiga jugar a fútbol, ah ah ah!”
“Anda y que te den… Adéu”
“Adéu”
*****
10.00 a.m. Parròquia de Crist Rey
“Sacrilegi, sacrilegi”
El rector de la parròquia de Crist Rei sembla haver sortit d’una pel·lícula espanyola de les més dolentes, palplantat al davant de l’església, amb la sotana llardosa, mig descordada i els braços alçats cap al cel.
“Què passa mossèn?”, li pregunta un GU.
“Passa que algun rojo massó i ateu ha robat l’estàtua de Sant Adalgisio, vet aquí què passa!!!”
És un capellà pre-conciliar i té molt clar on s’han de buscar els culpables del modern desgavell social, polític i sobretot moral.
“Apa, no es posi nerviós – diu el guàrdia – anem-ho a veure. Està segur que ha mirat bé? Que valia molts calés l’estàtua?”
“No blasfemis fill. És una estàtua que va entregar a la parròquia el mateix cap de la policia. És el sant patró de les Forces de Seguretat, saps? Aquests maleïts rojos… com han gosat!”
“Apa, apa, no pateixi, ja veurà com sortirà la seva estàtua”.
*****
10.00 Despatx del director del Macba
“Què és això?” badalla el director del Macba examinant un sobre gran, marró, amb l’adreça escrita a mà que reposa damunt la seva taula.
L’obre. N’extreu tres fotos.
La primera és una instantània d’un Toro Osborne.
“El toro de la Panadella” pensa.
La segona foto és idèntica a l’anterior: mateix toro, mateixa llum, mateix objectiu.
“Sí que hi entens de fotografia, noi”, es diu cofoi el director de la prestigiosa institució cultural.
Tanmateix té la sensació que algun detall no encaixa. Que hi ha alguna cosa fora de lloc…
“Però què? Què?” cavil·la.
Tot rumiant agafa la tercera foto
És la imatge d’una estàtua d’ímfima qualitat d’un sant aguantant amb la mà dreta una còpia del GARA. A la paret del darrera una estrella de cinc puntes i les sigles ESPANT.
“Però què collons significa tot això?” es pregunta intrigat el dire. “Collons! Els collons!!” exclama de sobte tornant a agafar les fotos del toro Osborne.
“… li han tallat els collons…” xiula admirat.
Amb un interès renovat sacseja el sobre de l’interior del qual cau un paper doblegat.
“Comunicat nº 1.
2 escamots de l’ESPANT han atacat a la matinada d’avui dos símbols del sistema clèrigo-poli-espectacular. Si voleu que us tornem els collons del toro la firma Osborne – o el ministeri d’agricultura ramaderia i pesca, ens és igual – haurà de pagar les despeses de manteniment d’un any del refugi de gossos i gats abandonats de Montbrió del Camp.
A canvi del sant en canvi, (i valgui la redundància) exigim que el ministre d’interior escrigui 1000 vegades en una llibreta la frase “no ordenaré càrregues policials contra estudiants, treballadors ni immigrants”.
*****
11.00 a.m. Redacció de “El Demócrata”
“Què tenim avui, nois i noies”, somriu afable el director al seu comitè de redacció.
La Lisa, la becària, aixeca la mà tot trencant inconscientment un protocol consolidat.
“Tenim un munt d’informacions sobre les protestes contra la reunió del Banc Mundial”, diu.
“Ah sí? Doncs veja’m què hi ha”, somriu patern el director del diari democràtic.
La resta del comitè de redacció sacseja el cap i calla.
“Doncs bé, per començar sembla que l’apagada d’aquesta nit, el black out, vaja, ha estat provocada per centenars de talls de línies de baixa tensió provocats amb tècniques de sabotatge molt diverses…”, comença la Lisa.
“Quina apagada?”, la interromp el director picant l’ullet al cap de redacció que comença a bellugar-se inquiet damunt de la cadira.
“… Com que quina apagada! Si ahir a la nit va quedar mitja ciutat sense llum i als carrers només es veien les fogueres que per cert van ser desenes i potser centenars…”.
“Vaja, vaja: una mica de foscor i quatre fogates per Sant Joan. No és gaire impactant com a notícia, oi que no nois i noies?”, la interromp el dire.
Els/les membres de la redacció fan que no amb caps, mans i òrgans fonatoris.
“I, a veure, d’on has tret la hipòtesi dels presumptes sabotatges?” interroga la becària.
“Bé, per internet, hi ha hagut un munt d’accions reivindicades per diferents grups i també m’ho ha confirmat un amic meu que treballa a la Fecsa”, contesta la noia.
“Un amic! Vinga nena, encara n’has d’apendre de coses! A veure, Fernández: què diu el portamveu de la companyia?”.
“Buenu, la versió de l’empresa és que hi ha hagut una sobrecàrrega deguda a la insuficiència de la xarxa de distribució i que talls d’aquests sovintejaran si no es fan d’una vegada per totes les noves línies que han quedat congelades, ja saps: la de les Gavarres, la del Pirineu, que passa pel Montseny … per tots els merders amb els ecologistes… de fet jo ja havia pensat un article amb un titular del tipus “Apagada a Barcelona, els tècnics acusen l’administració i els grups ecologistes”, diu parsimoniós el cap de redacció.
“Molt bé, perfecte. Què més hi ha?”
“Doncs … més reunió del Banc Mundial”, diu el Caspes desplaçant de mala gana la mirada vampiresca de les tetes de la becaria a la carpeta que té al davant.
“Vinga!”, badalla el dire tot indicant a la secretària que cuiti a preparar-li un cafè.
“Buenu, a més de les informacions de la Jefatura Superior de Policia hi ha els comunicats dels partits democràtics, del govern, de la patronal bancària i del Banc Mundial mateix”, informa en Caspes.
“Perfecte, que els agafin en Garçón i en Trefill i que en facin unes tres pagines ben guapes. Què més?”, fa via el cap.
“Han arribat comunicats de diverses organitzacions i moviments. També hi ha coses força curioses, podríem fer-ne breus de societat…”.
“Com ara?”
“Per exemple ens han tramès una oferta de treva per part dels GRSDBR (SPS)…”
“I aquests qui són?”, pregunta el redactor en cap de la secció política i expert en assumptes d’ordre públic ja que treballa a mitja jornada per la brigada d’informació política i social i pel CESID.
“Segons sembla la sigla significa Grups Per la Revolució Social De Bon Rotllo (Si Pot Ser)… i diuen que abans de passar a les hòsties amb bombes, segrestos, trets i per tal d’estalviar molèsties a totes les parts implicades, han decidit oferir una treva a canvi de l’obertura de negociacions entre govern, banca, empresaris, multinacionals i els moviments socials. Les negociacions hauran de ser públiques i …”
“Deixa-ho còrrer: són uns sonats. Què més hi ha?”
“Bé, aquí un fax d’una organització de pagesos que diuen que vindran a BCN, coincidint amb la reunió, per repartir productes del camp català”.
“Una iniciativa simpàtica que a més farà empipar de valent el conseller. Fes-ne una nota, Rosa”.
La Rosa pren nota.
“També hi ha la declaració del Banc Mundial com a institució no grata, firmada per gairebé 400 associacions i col·lectius”, fica cullerada la becària.
“Nena, això no és cap notícia”, afirma sec en Fernàndez.
“Com que no ho és: la ciutat està tota esvalotada i …” s’encén la “nena”.
“No t’esvalotis tu, ara”, diu paternal el dire democràtic.
Tothom, menys la becària, li riu la gracieta.
Magnànim, afegeix:
“Val, en farem un breu de societat, i per compensar trucaré al Mitjoner perquè faci una columneta de les seves, amb al·lusions a moviments mil·lenaristes, la por al progrés i als nacionalismes excloents. I acabem que es fa tard. Com tenim els esports?”…
*****
11.00 a.m. Estudi de ràdio Salpica
A R.S. també hi ha reunió. Asseguts al voltant d’una taula parada amb cafetera, gots de netedat més que dubtosa i una capsa de galetes caducades els membres de la comissió de programació escolten per tercera vegada la gravació d’uns missatges.
“… Sóm els Grups d’Alliberament Bestial i reivindiquem l’embossada de 40 waters de la multinacional assassina McDonald’s. Amb esponges i ciment hem volgut manifestar el nostre rebuig a una empresa que explota, contamina, engreixa, corromp… hem decidit emprar aquesta tàctica per tal de provocar pèrdues econòmiques, i d’imatge, sobretot olfactiva… el nostre combat seguirà…”
“Què fem?” diu la Laia.
“Què fem de què?”, pregunta la Isolda.
“L’emetem o què?”
“Estàs boja!” intervé en Raul, membre de l’AFA (Associació Fumetes Anònims) “només ens falta passar els comunicats d’aquestes penyes de pillats. La pasma se’ns menjaria vius! I ja m’imagino els titulars de premsa: “SALPICA apunta i els GAB embossen”.
“Però bé que hem d’assumir alguns riscos, si volem fer una mica de contrainformació” aventura la Vava.
“Buenu, llavors ho preguntarem a l’assamblea”, resol la Isolda.
“Però si és el mes que ve…”
“Doncs els GAB s’esperaràn. Passa’m el mai”, conclou en Raul.
*****
11.30 a.m. Bunker Coordinació Seguretat.
Completat l’equip de coordinació amb un parell de coronels i un general, i tornat el GC del lavabo on havia anat a “empolvar’se la nariz”, la reunió comença.
“Ja saben senyors que avui comença oficialment l’operació Be Negre. Fins ara cal dir que s’ha fet una feina excel·lent a nivell de premsa – com sempre per altra banda – creant un estat d’opinió favorable a actuacions contundents per part de les forces de l’ordre i prevenint els prurits perillosament democraticistes d’alguns sectors de l’advocacia o parlamentaris. També he de lloar la col·laboració, cada cop més intensa i menys trabada per inútils punyetes legals, dels col·legues i autoritats d’altres països. Tot això ens ha permès endegar una forta pressió psicològica sobre els cabdills i els diversos col·lectius d’indesitjables que pretenen obstaculitzar el desenvolupament de la reunió del BM.
Però tot això no és suficient. Malgrat els controls, els fitxatges,la criminalització i les intimidacions estan arribant a la ciutat milers d’individus de tendències radicals i s’estan preparant a baixar al carrer tots els subversius autòctons. Vam demanar poder introduïr l’estat de setge, habilitar el Camp Nou per unes quantes detencions preventives, però ja sabeu que el Barça juga precisament aquest cap de setmana i per tant ens haurem d’espavilar amb les eines que ja tenim. La nosta tasca en els pròxims dies ha de consistir en dissuadir, no se si m’explico, tothom que pugui tenir ganes de protestar. Els hem de pressionar, incordiar, atossigar, acollonir, fer que es quedin a casa… o com a molt que vagin a manifestar-se a la platja, ben lluny. Entesos?”, diu la Delegada.
“Entesos”, aproben els assistents.
*****
12.00 despatx comissari Ponç
El comissari Ponç està meditant. Pensa en el seu pare. Curiós. Mai li passa, deu ser la edat. El seu pare: un pagès de poques paraules, pell cremada i arrugada, la figura encorbada. Un pagès, vaja! Que el va tractar de gandul quan li va comunicar que pensava apuntar-se a l’acadèmia per a Mossos.
“És clar que avui, amb la terra…”, va remugar després. I no va tornar a parlar del tema.
Li agradaria ensenyar-li el despatx. Què en pensaria? Res de bo, segur. Aquell vell de mirada desconfiada com un tros de terra resseca què hi veuria en aquella estança amb bandera al racó i foto del president a la paret? Arrufaria les celles mirant la targeta amb el nom del fill damunt de la taula. Talment com si el veiés…
El comissari Ponç s’arronça d’espatlles. “Quines idees!” Pensa i estira la mà cap al telèfon.
“Jujol, digues al Mai que em vingui a veure”, diu.
“És que ara…”, contemporitza la veu a l’altra banda del fil.
“De seguida”.
Penja i somriu. Una mica d’inflexió autoritària a la veu. La suficient, de tant en tant i et garanteixes el respecte dels subordinats.
“Cagüensusmuertos, ¿¿¿coño querrá??”, pensa l’agent especial Mai picant a la porta.
“Bon dia jef”, diu entrant a l’habitació amb un somriure que descobreix una dent d’or i escassa higiene bucal.
“Tanca la porta sisplau”, diu el jef.
Dempeu davant la taula en Mai adopta una postura marcial.
En silenci el superior tecleja a la recerca del fitxer “Operació Be Negre”. L’ordinador es penja per tercera vegada. El comissari l’apaga.
“Molt bé Mai, em sembla recordar que tenies uns quants informadors al moviment okupa, oi? I si molt no m’equivoco fins ara no ens han servit de gaire res, oi que no?”…
“Home… vull dir, jef”, es posa a la defensiva l’agent rebaixant d’un 30% el component marcial del seu posat.
“Mira, Mai, no vull sentir cap història: he tancat un ull i fins i tot els dos sobre els teus negocis amb aquells camells de poca monta amb l’esperança que algun dia ens poguessin passar alguna informació seriosa i que valgués la pena. Ara ja n’hi ha prou: vull resultats i els vull ja!”
El “vull resultats i els vulls ja!” està modulat en un to lleugerament amenaçador, un matis que al comissari li ha costat moltes hores de proves amb miralls i gravadores.
“És clar, si senyor” respon en Mai, tot calculant mentalment les dosis de substàncies variades que podrà arreplegar en el transcurs de la investigació
*****
08.00 p.m. entrada del n. 26 de la Junta de Comerç, seu de l’associació Amics dels Boscos Autòctons”
“Perdoni agent, és que n’hi ha per molt?”
L’agent interpel·lat, amb passamuntanya i walkie talkie observa complagut els 20 individus arrenglerats cara a la paret i mans enlaire vigilats per 4 xicots trempats amb metralletes i fusells.
“Calla!”, diu.
El portamveu del col·lectiu insisteix.
“Però és que tenim dret a saber perquè ens retenen i perquè ens volen identificar!”
“No que no hi teniu dret! perquè això és un control antiterrorista i fem el que volem i les preguntes les faig jo: a veure, quina relació teniu amb el col·lectiu Salvem les Esponges Marines i ETA militar?”
*****
08.00 p.m. Carretera de l’Arrebassada
“Miri vostè: control anti-terrorista vol dir que l’únic dret que té vostè és que no li foti un tret entre les celles en públic i fixi’s que he dit en públic. Oi que m’entén? I una paraula més i me l’enduc amb senyora i gos cap a la comissaria i no sé si ha sentit mai a parlar del que pot passar a dins d’una comissaria. M’he explicat prou bé?”
*****
08.00 p.m. Sortida de Santa Maria del Mar
“Me permite la documentación?”
“Però, buenu, per a què…”
“Vale, quieto allí, te detenemos por desobediència, desacato y resistencia. ¡Vaya paquete que te va a caer!”
*****
08.00 p.m. Sortida Universitat Pompeu Fabra
“A ver qué llevan estas nenas en los bolsos… Mira, mira: libros. Libretas… Erasmus de Rotterdam: debe de ser uno de esos antisistema, cabo”.
“Vaya, vaya, venga las llevamos a comisaría… Y usted no se meta señora que ésto es un control rutinario”
*****
08.00 p.m. Institut Jaume Matas
“Sóc la directora, que em podrieu dir què passa?”
“Avís de bomba, senyora, faci desallotjar els nois… Apa, vosaltres, a registrar”.
“Escolti, vostè és el cap, oi? Un dels agents està remenant les carpetes a la sala de professors i un altre està mirant els fitxers d’estudiants a secretaria, això no ho poden fer!!”.
“Senyora – contesta pacient el mando – nosaltres podem fer això i molt més”.
“Que guay, jo també vull una feina així quan sigui gran!” diu un dels nois que segueixen interessats la conversa guanyant-se un calvot i un parell de manilles.
*****
09.30 p.m. Carreró de Gràcia
“Se dan palizas gratis… truqueu al 091”
En Pérez i en Mai baixen del cotxe camuflat sospirant. El noi s’arrauleix contra la paret, intentant allunyar-se de l’esprai.
Fent que no amb el cap en Pérez l’agafa i l’estira per una orella. “Mira que en sou de burros, sempre amb aquestes tonteries contra la poli… A veure si t’enteres d’una punyetera vegada: nosaltres sóm professionals, treballadors i no donem pallisses gratis a ningú, oi que no Mai ?”.
En Mai, fent petar els dits confirma:
“És clar que no”.
Ventant una primera bofetada en Pérez continua:
“Nosaltres cobrem totes i cadascuna de les pallisses que donem… i a més les pagueu vosaltres… toma! Per començar amb les xines i les quatre merdes que us pillem quan ens dona la gana i després amb els impostos. Que no pagues impostos tu, pringat? Que no tens res i vius al carrer i menges allò que et donen al mercat? Xupa’t això… Ja ho se, ja. Ja ho sabem com viviu les rates com tu… No pagues el metro, vius en una casa ocupada, robes els esprais… Però les birres si que les pagues oi, guarro? I el paper pels canutos, també el pagues, oi que si? I la targeta pel telèfon mòbil no? Doncs pagues impostos, per tant ens pagues a nosaltres, i estàs pagant la pallissa que t’anem a fotre, pringat… Vinga Mai, a la feina que estem al servei del ciutadà… ja se sap, qui paga mana…”
*****
10.00 p.m. Cementiri del Nord
El Parra acaba d’escriure amb un esprai fluorescent “Bisca la rebolucion zapatita” a la paret del cementiri. Els agents esperen que desi la pintura i es quedi un moment admirant amb posat satisfet la seva obra. Després se li acosten:
“Què, Parra, fent exercicis d’ortografia?”.
En Parra es mira al voltant espantat com un gos.
“Conye, són vostès, quin ensurt que m’han fotut! Res, estava fent una pintada perquè hi ha una campanya …” comença.
“Ja ho sabem, ja ho sabem”, l’atalla el pasma Mai. Que tot seguit, l’agafa per la samarreta i l’empeny contra la paret.
“El que no sabem és qui hi ha al darrera de tot aquest merder: ja saps, sabotatges, boicots, accions poca-solta – en dieu performances o desobedència civil, oi? -, manifestacions, bromes i brometes que ens estan començant a tocar les pilotes, als jefazos i a nosaltres. És això el que ens agradaría saber: qui són els cabronassos que estan movent els fils de tot aquest merder, m’entens oi?”
“És clar, és clar – respon conciliador el Parra – però de debó que no sé res… aiii… és a dir hi ha la mateixa penya de sempre, el llistat que ja teniu… és cert, us ho ben juro.. he estat preguntant per si hi havia contactes amb gent de fora però també són els mateixos… el que passa és que tothom s’ha tornat com boig, les informacions circulen per internet, pel boca a boca, la gent s’explica coses… és com una competició a veure qui la fa més grossa o més divertida… aiiiii, no sisplau, és la veritat, ja us he dit un munt de noms… són els que sé, la gent que parla més a les assemblees els jefecillos però també ells estan com enfadats, desbordats, ningú no controla res… és un caos. Ho juro, no sé res més.” gemega en Parra.
“Vinga, deixa’l anar, que total no en treurem res d’aquest inútil. Per cert, a veure què porta a sobre… Mira, no està mal: unes pastilleeetes, unes paperiiines per a nosaltres….Apa noi, i a partir d’ara obre els ulls i neteja’t les orelles que la propera vegada volem que et guanyis el tracte de favor que et donem, val?”, li escup en Mai.
“Tracte de favor, no te jode…”, murmula en Parra arreglant-se la samarreta, un cop allunyats els bofios.
*****
02.00 a.m. Domicili de Jaume Bofill
“Qui demana?”
“Policia, senyora, voldríem parlar amb en Jaume Bofill”
“Però què passa, què li voleu? Si són les 2 de la matinada”, s’esvalota la mare.
“Sóc jo en Jaume Bofill, què desitgen?” surt el nen.
“Està detingut per col·laboració amb banda armada, vingui amb nosaltres i no oposi resistència!”
“Però que estan bojos? Quina banda armada?” crida la mare.
“Emporteu-vos també la vella, per desacatament!”, ordena el cap de l’escamot.
*****
03.00 Sala interrogatori comissaria
“Canta, Bofill, que ho sabem tot”, diu pacient l’agent bo.
“Canta, Bofill, o et trenco els ossos i et violo la mare”, afegeix l’agent dolent.
“Però si jo no he fet res!” gemega el còmplice de la banda assassina.
“Ah no, i què hi feia doncs el número de telèfon de la teva feina a l’agenda de la cosina del xofer del comando Donosti?”, grunyeix el poli dolent.
“Però… escolti’m, si jo treballo a informació de l’aeroport!”
“Bé, ja veig que no vols cooperar: te’l deixo a tu una estona”, diu el poli bo.
*****
DIUMENGE
1.30 a.m. Edifici de la Borsa de Barcelona
Un grup de persones amb samarretes blanques fa cua al costat d’una llitera on dos joves metges amb bata estan preparant els estris per fer extraccions de sang.
Altres joves reparteixen una octaveta entre els badocs.
“EL MÓN NO ÉS UNA MERCADERIA. AMB AQUESTA ACCIÓ, DONANT LA NOSTRA SANG, VOLEM MANIFESTAR EL NOSTRE REBUIG A LA “LÒGICA” CAPITALISTA QUE PRETÉN RECONDUIR TOTS ELS ELEMENTS DE LA VIDA DEL NOSTRE PLANETA A UNA VALORACIÓ DE TIPUS MONETARI”.
Una senyora guarnida amb pedres extretes a 1200 metres de profunditat per miners negres i que al seu pis de Ganduxer, equipat amb una parella de filipins, hi té un armari refrigerat ple de pells d’animals morts en tràgiques circumstàncies, diu:
“Això és una vergonya! Què fa la policia? Els haurien de detenir a tots!”
El cap de la patrulla cridada pels segurates de la Borsa, la complau.
“Venga, ¡que se lleven a todos esos pringaos!”
*****
11.00 a.m. Sala de premsa de la comissaria de Via Laietana
El comissari en cap acaba d’explicar als representants de tots els mitjans audiovisuals, escrits i digitals les millores introduïdes a l’armament i a la indumentària de treball dels policies destinats a patrullar per la ciutat.
“Preguntes?”, diu somrient.
Diversos periodistes aixequen la mà, segurament ansiosos d’aprendre i de comunicar als seus lectors i oïdors quina velocitat pot assolir un projèctil del 9 mm parabellum o el pes d’una armilla antibala. El comissari en cap fixa la mirada en una jove de molt bon veure, rossa i amb rínxols que s’ha assegut a primera fila.
“Digui”
“Hola, sóc l’enviada de “El democrático”… (somrís complagut del comissari) .. i m’agradaria saber per quins motius fa cosa d’una hora diverses dotacions policials han detingut un grup de persones que estaven donant sang davant de l’edifici de la Borsa, de què se’ls acusa, si ja han estat posats en llibertat i des d’on ha sortit l’ordre de dur-los a comissaria”, diu la becària de “El democràtico”.
El comissari, amb el somrís glaçat als llavis, considera per un moment la possibilitat d’ignorar la pregunta…
“Senyoreta, es tractava d’una manifestació no autoritzada que estava provocant una perturbació de l’ordre públic, així que els manifestants han estat convidats a deposar la seva actitud però s’hi han negat i per tant les dotacions policials s’han vist obligades a detenir-los per desobediència a l’autoritat…”
“Dispensi – l’interromp la becària entre murmuris de reprobació dels presents – però les rebaixes del Corte Inglés solen comptar amb autorització administrativa? O les aglomeracions que es formen pel barri de les Corts cada vegada que juga el Barça? No, ho dic perquè al meu entendre constitueixen una greu perturbació de l’ordre públic, amb empentes, baralles, soroll i aglomeracions al carrer…”
“Senyoreta – recupera autoritari la paraula el comissari – la definició d’allò que és o no és ordre públic correspón al públic mateix a través dels seus representants electes que ens encomanen al seu torn i amb molt bon criteri aquesta tasca a nosaltres, és a dir a la policia. Per tant si nosaltres, la policia, diem que hi ha alteració de l’ordre públic en una mani pel deute extern i no n’hi ha a les cues del primer dia de rebaixes o a un partit Barça-Madrid és que és així i prou! I sense discutir perquè si no tenim aquesta altra meravella d’eina legislativa que és, justa la fusta, el delicte de desobediència a l’autoritat. Per tant, resumint i tancant el tema que es fa tard i vol ploure: hem detingut els manifestants de la Borsa perquè pertorbaven la nostra idea d’ordre públic, que pel cas és la mateixa cosa que l’ordre públic a seques, i a més han desobeït les ordres dels policies! Està clar? I ara apa: tots a fer l’aperitiu que avui ens han preparat unes tapes de primera!!!
“Bieeeeen”, crida la premsa amuntegant-se a la sortida….
*****
11.00 a.m.
“Comissari, comissari. Miri això!”
“Escolti’m bé, Jujol”, diu el comissari desant precipitadament la revista de mots creuats al calaix
“ja li he dit mil vegades que un: piqui a la porta abans d’entrar al meu despatx, dos: esperi’s que jo li digui ‘passeu’, tres: entri i saludi com Déu mana i quatre: no em molesti si no és per urgències. Entesos?
“Entesos, senyor!”
“Bé doncs, què em volia explicar de tant important?”
“Doncs, miri això, el diari!”
Damunt de la taula el Democrático du a la portada una foto gegant de l’ex president Pibe Gonzalez tot rialler, amb els ulls una mica ofegats per les bosses de greix. El peu de foto anuncia: “Parla l’ex president”.
El comissari es calça les ulleres.
“Torturé con mis manos a Lasa y Zabala”, destacat amb caràcters en negreta.
“Vaja, vaja” xiula baixet el comissari.
“Què en pensa, senyor?” inquireix en Jujol.
“Senyor comissari, si no t’importa… Que és un bocamoll. Vet aquí que en penso. Ho sabia tothom que allò dels GAL era cosa seva: quina necessitat tenia de fardar d’aquesta manera? Però ja se sap, aquests polítics són així: uns bocamolls…”
“Però, senyor comissari, que no hi veu res d’estrany?”
“Buenu si: això que diu que els va torturar – vaja paraulota – ell, amb les seves mans, quan tenim uns especialistes de primera. Però què vols? Hi ha gent així, que li agrada embrutar-se una mica”.
“Vull dir en el diari, senyor comissari. Miri”. En Jujol treu de la carpeta un altre diari tot ensenyant la data. “També és d’avui, senyor.”
Al comissari no li agraden els canvis sobtats d’escena, així que agafa amb un gest enutjat el segon Democrático.
“EL PSC PROMOU UNA MOCIÓ DE CENSURA CONTRA PUBOL” diu al titular i a sota dos fotos, una amb el president encara més despentinat que de costum i l’altra amb el cap de l’oposició somrient i pletòric.
El comissari es grata el clatell.
“Un fals, senyor comissari. Han posat en circulació un diari fals… Ja ens han trucat des de la seu del partit socialista, l’advocat de l’ex president, la secció espanyola d’Amnesty Internacional i també tots els diaris, setmanaris, ràdios, televisions. N’hi ha que han preguntat si el Serra tocava el piano durant les sessions de tortura…”
El comissari pica un cop de puny damunt del fals Democrático.
“Collons, Jujol, ja n’estic tip i cuit de tanta tonteria. Que em busquin tota aquesta púrria: impressors, distribuïdors, ideadors! No hi has pas 50000 tipogafies a Barcelona que puguin fer un diari així… I que me’ls portin… i els vull interrogar personalment. M’ha entès bé? Personalment!!!”
*****
12.20 a.m. Despatx del comissari Mas
“Comissari, comissari!”
“Què passa ara Jujol?”
“Que li han aplanat la casa al director general del Banesto!”
“A veure Jujol, la traducció de “allanar” no és “aplanar”, sembla mentida, ni que vinguéssis de la Guàrdia Civil… Buenu, envia un equip dels bons per les empremtes, i digues-li a l’inspector Andreu que s’ocupi del cas. Bé, què li han robat?”, respon flegmàtic el comissari.
“No senyor, si li han aplanat la casa, senyor, tota la casa!”
“A veure Jujol, què collons vols dir? Que li han robat les joies, els electrodomèstics, les catifes, les obres d’art i els mobles?”
“No comissari, el director general té, més ben dit tenia un palauet a la cantonada entre París i Muntaner però viu a les afores i aquest matí una de les minyones quan ha anat a treballar – perquè les minyones aquestes immigrades també treballen el diumenge – només ha trobat runes!”, panteixa en Jujol.
“Li han volat la casa?”, pregunta estupefacte el comissari.
“Més aviat li han enderrocat, senyor!”.
*****
12.30 a.m. despatx del comissari Ponç
“Senyor, senyor, acaba de trucar el Molt Honorable”
“El que faltava: què volia?”
“Dons pel que sembla uns terroristes han ficat preservatius als tubs d’escapament dels cotxes de la comitiva oficial que estava de visita a Montserrat”
“Vaja, vaja, ocupate’n tu que jo tinc coses més importants… què esperes? Ja pots marxar”
“És que el molt honorable està molt empipat i vol que vostè personalment s’ocupi del cas”.
“Jo personalment? Vols dir que no en fan un gra massa? Al cap i a la fi és una broma pesada”, diu afalagat en Ponç.
“Veurà senyor, sembla que els condons eren usats i que l’ona expansiva ha envestit de ple la primera dama… Ara mateix li estan fent la prova de la sida”.
*****
01.00 p.m. esmorzar campestre
“Nois! Noies” Veniu que us vull ensenyar una cosa!”
En Pep, la Marisa i en Pau sospiren resignats tot esperant la darrera extravagància de la Nora.
“De què es tracta aquest cop? D’un estel electrònic? D’un paraigües que s’obre amb la humitat? D’una cadira excavadora?” pregunta mofeta en Pau.
Al voltant de la taula de picnic, en canvi, els nens piquen de manetes encantats, ansiosos de veure la darrera troballa de la tieta Nora.
Amb posat misteriós la Nora se’n va cap al cotxe, obre el porta equipatge i en treu una caixa de plàstic que transporta amb una mica d’esforç fins al porxo de la Vil·la Proventi, tancada perquè els propietaris passen una temporada a fora, concretament gaudint dels plaers que proporciona la prostitució infantil a Thailàndia i en els jardins de la qual el grup d’amics acaba de consumir un copiós esmorzar.
“Vinga nens, ajudeu a recollir-ho tot i allunyem-nos una mica. Ja veureu que divertit!”
Entre l’excitació dels nens i els comentaris irònics dels adults els estris i el menjar acaben desats al cotxe.
“I ara què?” pregunta la Marisa.
“Vinga, poseu-vos aquí, darrera aquests matolls i mireu”, diu la Nora treient de la butxaca un comandament a distància.
“Hòstia tia, el meu comandament del video. L’he estat buscant una setmana”, s’exclama en Pau.
“Shhht” diuen els altres.
La Nora, amb un gest solemne aixeca el comandament apuntant cap a la caixa. Prem un botó.
“Hòstia!” exclamen els adults.
“Quina passada!” coregen els nens.
*****
07.00 p.m. Bunker comitè de seguritat
Un dels telefonistes del bunker es tomba cap a la taula on juguen a póker els i les membres del comitè.
“Una comunicació urgent des de l’aeoroport”, diu
“Això és cosa meva”, s’aixequen a l’hora el cap de la Benemèrita i el del Cos Superior de Policia, deixant damunt de la taula una parella de 6 i una de 4 respectivament.
“Què passa? Han segrestat un avió? Hi ha hagut un atac terrorista? Han pillat un etarra?”, pregunten a l’unison.
Sense pronunciar mot el telefonista aixeca el receptor.
El cap del Cos Superior de Policia és més ràpid i s’encasta el receptor a l’orella tot empenyent de costat el col·lega picoleto.
“Aquí el comitè de crisi, con quien hablo?”
“Cap de seguretat de l’aeroport de Barcelona, tenim problemes senyor!”
“A ver, explíquense! Qué pasa?”
“De tot passa – informa el cap de seguritat de l’aeroport -. Hem tingut interferències ràdio a les freqüències reservades, hi ha hagut fallades informàtiques que jo juraria que han estat provocades, fa mitja hora una trucada ha avisat que es dispararien coets cap a la zona d’aterratge i he fet rastrejar la zona però no hem trobat res de sospitós però fa 5 minuts han llençat el primer coet, molt maco per cert, tot de colors i amb una pluja d’estels al darrera, i els meus homes han comprovat que havia sortit d’una mena de llençadora que hi havia al costat de la carretera amagada i amb temporitzador i vés a saber quants n’han posat aquests fills de puta i ara, per acabar-ho d’adobar, el radar diu que s’estan apropant uns 6 o 7 OVNI’s”.
“Uns què?”
“Uns Ovnis collons: objectes voladors no identificats, és a dir que no sabem què cony són: van massa lents i són massa grossos per ser ocells, van massa baix per ser sondes meteorològiques, massa petits per ser helicòpters…Podrien ser globos grossos, oques obeses o platillos voladores: uns Ovnis, merda!!!”
“Bueno, bueno, cálmese usted, ahora vamos a enviar unos equipos de Cetex y más hombres para rastrear la zona y un par de helicópteros para ver qué carajo son esos ovnis que dice usted y dentro de media hora todo estará arreglao”.
“I aquí què se suposa que hem de fer, mentrestant?”, pregunta el de l’aeroport.
“Nada hombre, ustedes hagan como si no pasara nada”
“Eh no, senyor meu, que si a mitja aproximació li peta un coet als morros a un avió o se li fica un ovni d’aquests pel puto forat dels motors el responsable seré jo, el pèl em caurà a mi, els que tindran un pare aturat seràn els meus fills, o sigui que si no hi ha una ordre escrita tanco la barraca i desvio el tràfic cap a Girona, Reus, Madrid o a la jodida mierda. M’ha entès?”, xiscla a l’aparell el responsable de l’aeroport.
“Cálmese usted que voy a consultar con los colegas del gabinete”, pren temps l’oficial del CSP.
“I pari de dir-me que m’he de calmar, collons! Estic calmadíssim jo joer cagondeu!!!”
Tapant l’aparell amb la mà el pasma informa sucintament el gabinet que, interrompuda la partida, opina per majoria que s’ha de fer com si res però que no es posa d’acord sobre qui ha de firmar l’ordre per als responsables de l’aeroport.
Finalment la delegada decideix agafar el toro per les banyes.
“Paco? Soy la Dele, pásame con Pepito. ¿Cómo quién? Tu jefe coño! Muy bien, espero… Hola Pepito. Yo bien, y tus almorranas?.. Oye, qué es esta gilipollez de que queréis cerrar el aeropuerto? Seguridad? Que seguridad ni que cojones! Sabes lo que vamos a hacer? Nada… Que quién pringa si ocurre algo? Ya se lo cargaríamos a los bascos, hombre!… Y si no cuela pringas tú, te enteras? Que por eso cobras un pastón, me cago en tus muertos!!! Y además, ya que hablas de pringar, te garantizo que si cierras el aeropuerto ese de marras sí que vas a pringar, oh, ya lo creo que vas a pringar… Responsabilidad? Me la paso por el coño yo la responsabilidad!!!… Qué dices? Que estás grabando? Però serà cabrón?! Te voy a matar con mis manos!! Te voy a echar encima los Pal i a los Pata negras o como coño se llamen… Te voy a …”
El director de l’aeroport penja el telèfon.
“Nois, comuniqueu la suspensió dels vols fins a nou avís. Contacteu amb Girona i Reus i també demaneu Perpinyà i València”.
*****
08.00 p.m. Pis del matrimoni Vilardebó
“Carinyo, hi havia una carta d’hisenda a la bústia aquesta tarda, què raro, l’hi deu haver posat algun veí… El carter es devia equivocar el divendres!”
El carinyo allarga una mà des de la butaca des d’on rep, escarxofat i assaborint un bocata xoriço, les imatges de la quarta repetició de la jugada del segon gol del primer derby de la temporada.
Aprofitant una pausa i desaprofitant l’oportunitat d’adquirir precioses informacions relatives a cotxes, iogurts, compreses i detergents, obre el sobre.
Des de la cuina on està rentant els plats i pensant al butanero, la senyora Vilardebo pregunta:
“Que passa alguna cosa, carinyo?”
“Aaaargggghhh”, respon el destinatari de la pregunta.
“Què dius estimat? Però, què et passa? Que t’has ennuegat? Espera, calma, respira! Ai Déu meu que s’està tornant violeta! Espera, que et donaré un copet… així”.
El tros de xoriço expulsat arrossega la dentadura postissa i el senyor Vilardebó pot respirar a fons, recuperar el color normal i dir, més aviat cridar:
“Cabroooonessss!!”
“Vejam, vida meva, què ha fet l’arbitre aquest cop? Quantes vegades t’he dit que no t’has de posar així, que al cap i a la fi és un esport, un joc, i que no …”, intenta tranquil·litzar la mestressa de casa.
“Caaabroooons” reitera l’home panteixant i ensenyant el paper que du a les mans.
La senyora l’agafa i llegeix.
“Delegación de Hacienda etcètera… habiendo comprobado sus últimas declaraciones de renta según lo dispuesto en los artículos 6, 69 del RDL del 29 de Febrero de 1918 le comunicamos la existencia de un saldo a nuestro favor de 5 (cinco) millones de pesetas.
Dispone usted de 3 (tres) días a partir de la fecha de notificación para liquidar la citada deuda incurriendo en caso contrario en los etcétera … Para satisfacer el importe a su comodidad deberá dirigirse a la delegación de Hacienda más próxima o a cualquier oficina de los bancos abajo reseñados.
Sin otro particular se despide atentamente…”
“Però home, segurament hi ha un error! Com vols que et demanin 5 millons així, de cop, si no arribes als tres millons d’ingressos a l’any! Mira, demà al matí a primera hora truquem a hisenda, val?”
*****
DILLUNS
08.00 a.m. Entrada del Palau de Congressos
El representant del ministeri d’economia i finances d’Àfrica del Sud està de pèssim humor. El seu vol ha arribat amb 8 hores de retard en un aeroport de segona des del qual s’ha hagut de traslladar en taxi al seu hotel: tres hores passant controls policials i fogueres enceses enmig dels carrers per grups de nens i adults amb cares de drogats. A més no ha pogut aclucar l’ull ni les dues hores que li quedaven, una mica pel cansament i molt per l’incessant soroll de tambors i explosions de castells de foc. Des de la finestra de la seva habitació les llums blaves de cotxes de policia, bombers i ambulàncies, els reflexos dels focs i de les explosions (festives, es diu) li produeixen certa inquietud.
“Soroll, però no perill” li ha dit a l’arribada un recepcionista amb semblant lívid.
Tot plegat inquietant. I no se’n refia ell dels blancs per molt mediterranis que siguin.
I ara, a l’entrada del palau de congressos, aquests policies enormes que no s’aparten quan intenta passar.
El representant del ministeri d’economia i finances pregunta al seu secretari què passa.
El secretari personal s’adreça als policies amb un somriure i, tot consultant el diccionari de butxaca diu:
“Nosotros delgados”.
“Y yo gordo”, contesta el policia més gros que afegeix, a tall d’aclariment: “Los papeles, negratas”.
Els companys del policia esclafen en rialletes.
Els sudàfricans interpreten el bon humor ambiental com a demostració de simpatia i invitació a creuar la porta.
Avancen.
“Cagonlaleche, pero saps qui és el tiu que els teus energúmens han enviat a la infermeria? El ministre de Finances i economia d’Àfrica del sud! M’han trucat des de l’ambaixada, el ministeri d’exterior, SOS racisme… tots cridant com porcs a l’escorxador…”, explica el ministre d’interior al seu subordinat encarregat de la seguretat del palau.
*****
08.00
Als voltants del Palau de Congressos la policia pren posició. Des de l’helicòpter de la TV els coordinadors policials i mediàtics es feliciten mútuament per l’imponent efecte visual del desplegament de forces.
A ras de terra, els reporters de la premsa nacional i estrangera també contemplen admirats l’exhibició de marcial determinació de les FOP: antiavalots de tres colors, tanquetes, blindats amb canons d’aigua nous de trinca, furgonetes plenes de bombes de gas, porres, manilles, fusells, bales de fogueig i de veritat, escuts, metralletes, cavalleria, unitats canines.
Davant l’entrada principal s’han arrenglerat 15 cordons de policies amb escuts, cascos, porres, armilles antibales, fusells, pistoles, trajos robocop.
“Sembla la batalla d’Austerlitz”, afirma extasiat el corresponsal del New York Times.
Gràcies a hores de negociació menades amb tacte i diplomàcia tots els cossos policials estan en efecte representats en el front principal de la batalla que es prepara: la Guàrdia Civil a l’extrema dreta, a la dreta els Mossos d’Esquadra i al centre la policia nacional. A l’ esquerra, amb funcions de protecció del flanc de muntanya, s’ha col·locat la cavalleria de la Guàrdia Urbana.
La premsa aplaudeix. Els polis inflen els pits orgullosos.
“Ja veurem si tenen collons d’apropar-se”, comenta per als cronistes el capità Fernàndez, capità de la policia i cap suprem de l’operatiu, mirant Diagonal avall. Fora dels periodistes res s’hi mou. A la llunyania l’agònic cor de botzines recorda la riada de cotxes que s’han de buscar altres accessos a la ciutat.
*****
08.00 a.m. éter
“La ciutat s’aixeca, com cada dia, amb absoluta normalitat llevat d’alguns petits problemes de circulació que segons la Guàrdia Urbana es resoldran …”
“… a pesar de las amenazas terroristas la ciudad amanece tranquila…”
“… el desplegament de les forces de l’ordre ha evitat que es produissin els anunciats aldarulls protagonitzats per grups de joves radikals que sota pretext de la lluita contra la globalització…”
“… el presidente del gobierno alaba el trabajo de los defensores del orden constitucional contra las provocaciones de los violentos y hace un llamado a la unidad de los demócratas para que participen en la defensa del derecho a la libertad de expresión de los representantes del Banco Mundial, reunidos hoy en Barcelona…”
“… a tot Catalunya avui s’anuncia un dia magnífic amb molt de sol i temperatures francament elevades…”
“… el president del Barça, en unes clamoroses declaracions a la ràdio nacional de Catalunya, titlla de verdulera al president del reial Madrid…”
*****
9.30 a.m. Entrada d’Hisenda
“L’últim sisplau?”, demana educadament la tanda la senyora Vilardebo.
La cua és d’un 300 metres i els Guàrdies Civils han tret metralletes i armilles antibales per si de cas.
*****
10.00 a.m. Entrada d’Hisenda
El tinent Fulánez ordena penjar el cartell de tancat. La gernació intenta assaltar les oficines al crit de “lladres, lladres”. El tinent Fulánez ordena disparar uns trets d’advertència a l’aire. La senyora Vilardebo i quatre persones més cauen amb ferides de bala a les natges i als malucs. Els centenars de contribuents descontents es dissolen al crit de “lladres, tornarem!!!”.
*****
12.00 a.m. Davant del Palau de Congressos
El termòmetre indica que s’han superat els 30 graus a l’ombra. Les tropes policials, desplegades en plé sol suen. Furgonetes i tanquetes s’escalfen. Els manifestants no apareixen.
“Què fem senyor?”, pregunta el sargent Chávez al comandant del Mossos.
“Qué hacemos jefe?”, li pregunta un inspector de la Policia Nacional al cap de l’operatiu.
“Coño hasemos, mi capitán?” li pregunta el sargent Montero de la Guàrdia Civil, que n’està fins als collons de tot plegat, al seu superior.
“Esperem” “Esperar” “Esperemos, coño” responen en triestereo els oficials.
També els periodistes estan farts d’esperar i un equip de televisió ha enviat a buscar una colla de xavals a una barriada marginal que per uns quants billets s’han posat mocadors a la cara i es passejen amb pedres i ampolles davant les càmares.
“Molt bé, ara vinga!”, diu el corresponsal televisiu.
“Ara vinga què?” pregunta el cap del grup de joves lumpenproletaris.
“Vinga, tireu les pedres, ompliu les ampolles de benzina, trenqueu algun aparador… en fi, feu una mica de merder!”, s’enerva el cronista.
“Però tiu, tu estàs pillat o què? Pels quatre talegos que ens has donat vols que et muntem aquí una intifada? Et creus que som burros o què? Què passa? Que et fots de la nostra cara?” replica el cap de la banda.
La possibilitat que un puto periodista es foti de les seves cares afecta seriosament a tots els membres del grup contractat per les escenes de violència callejera periodisticament anomenada kale borroka que s’apropen a l’equip d’antena 43 amb cara de pocs amics.
Demostrant escassa solidaritat i força zel professional els col·legues de la premsa gràfica es posen dissimuladament fora de l’abast de les cadenes i dels punys americans que han reemplaçat de sobte pedres i ampolles.
*****
12.00 a.m. Palau de Congressos
L’agent Flores i el guarda Fandánguez miren de reüll els mossos que, còmodament enfundats en les seves armilles de gore-tex, amb els cascos equipats d’aire condicionat i les proteccions de material tècnic fresques i lleugeres, beuen Red Bull i tè fred amb menta.
“Cabrones” li xiuxuieja en Flores al Fandánguez passant-li d’amagadotis la petaca de Soberano.
Tothom sua però els Mossos menys perquè amb el tè fred amb menta també els donen integradors salins. Dos guàrdies civils s’han desmaiat. Un policia nacional s’ha pres dos pastilles i ha començat a despullar-se tot dient “voy a buscar a los manifestantes pa’ decirles que vengan que hay buen rollo…”
En Flores i en Fandánguez juguen amb les bombes lacrimògenes que acaben d’arribar d’Estats Units. Se’ls n’escapa una que rodola fins a la posició dels Mossos.
La bomba explota. El gas s’estén. Els mossos es col·loquen les màscares i trenquen files. La mossa Arnau Julia passa a frec del Guardia Civil Flores que li toca el cul.
La Giménez, Pepita, Mossa d’Escuadra també i amiga del cor de l’anterior, treu la porra elèctrica que acaba d’arribar d’Estats Units i li venta una descàrrega als testicles del picoleto.
“Coño passa?” pregunten a l’hora els tres caps policials al capdavant de l’operatiu.
“Coño passa?” s’emocionen els periodistes intentant enfocar amb prismàtics i teleobjectius el moviment frenètic que s’intueix enmig de l’estranya boira que de cop s’ha aixecat entre les darreres files del dispositiu policial.
*****
01.30 p.m. Caixa nº 4 dels supermercats Alpampo
“Extraordinario regalo! Sólo presentando este vale entre las 13 y las 14 horas del sábado dia 23 de junio se le abonará el producto que usted elija en la sección de menaje y deportes”.
“Lo siento, pero la dirección dice que no hay ninguna promoción de estas características.. Tendrá que pagar usted los palos de golf!”.
“Com que no val? No fem bromes que vinc expressament de l’altra punta de la ciutat”, s’excita el client.
“Què vol que hi fagi jo, només sóc una dependenta”, informa la caixera.
“Ah sì: doncs miri, jo crec que això és una trampa i una enganyifa, ho heu fet a posta per fer-nos picar i venir aquí… Total es pensen que sóm un ramat de xais i que sempre acabem comprant i fent el que ens diuen”, arenga el primer client a la cua d’aspirants beneficiaris de la promoció Alpampo.
“Estafadors! Estafadors!” s’inflama la gentada.
“Seguretat” criden els altaveus.
“Que vol que enviï patrulles a Badalona? Que hi ha aldalrulls? I a mi què? Que cridin a la policia nacional, conye! Que ja ho heu fet i passen de tot? Ah, vostè és amic del conseller… D’acord, d’acord, ja enviaré unes patrulletes… Cabrons”, penja el telèfon el comissari Ponç.
*****
02.00 p.m. Esplanada supermercat Alpampo
“Sargent Jujol”
“Alvarez, cap de seguretat”.
“Què passa?”, pregunta en Jujol indicant el batibull de senyores, senyors, nens, nenes, bosses, carretons, capses, segurates i venedors.
“Una falsa promoció”
“Ah. Bè, vinga nois, agafeu tothom que es mogui. A comissaria triarem els bons!”.
Mitja hora més tard un Jujol triomfant comunica via ràdio al comandament:
“Situació sota control senyor!”.
“Molt bé, que hi ha hagut algun incident? Heu identificat algu?”
“Tot com una seda senyor: Hem detingut 230 individus i nosaltres tenims 4 baixes que ja he fet evacuar…”
“230!!! I on els heu ficat aquests detinguts?”
“De moment els tinc al fresc, a les cambres frigorífiques del supermercat, senyor, menys els ferits que s’estan enduent les ambulàncies”
“Cambres frigorífiques? Ambulàncies? Ferits? Jujol, però de que m’estàs parlant?”
“No s’enfadi senyor, no les he pas cridat jo, les ambulàncies. Si vol les faig detenir… Per cert, m’hauria d’enviar uns reforços perquè estan arribant familiars i amics dels detinguts… pel cap baix calculo unes mil persones i molts amb cascos de moto i pals… un moment que ordeno una càrrega per si les mosques… també necessitaria més gasos d’aquests americans… ah si, i un parell de tanquetes i 4 autocars blindats per portar els detinguts…”
“Jujol!”
“I armilles antibales perquè em sembla que acaben de saquejar la secció d’armeria…”
“JUJOOOL!!!”
“Sí senyor!”
“Escolti’m bé, Jujol: vull que no faci res, absolutament res de res i que es retiri immediatament de la posició!”
“Però…”
“I el vull veure aquí, al meu despatx, d’aquí un quart d’hora, m’he explicat amb prou claredat?”
“Però, senyor, què en faig dels detinguts?”
“Deixi’ls allí, però fora de les cambres frigorífiques!”
“Però, senyor, què passarà amb el súper? La gent està una mica excitada!”
“A veure si ens entenem Jujol: m’importa una merda el súper: que s’espabilin els de seguretat, que el cremin, tant se me’n fot. El que vull és que cap imbècil em provoqui cap guerra civil i que vostè vingui immediatament. IMMEDIATAMENT al meu despatx!”.
*****
01.30 p.m. Sala d’estar del matrimoni Cugat.
“Vina Pep, que fan l’avanç del telenotícies”
“Brutal agressió a uns informadors d’un mitjà televisiu per part d’un grup de radikals vascos… Us comuniquem que les imatges que veureu a continuació poden ferir la vostra sensibilitat…”.
“Ai déu meu, Pep, mira com li peguen a aquell pobre home… Ai senyor, si li estan donant puntades de peu als dellonsis… ai verge santa, quines coses! Que el maten! Però no ho veuen que el maten? I ara li donen amb les cadenes de moto!”
“Que no, dona, que són de bicicleta”
“Ai Pep, és igual, li han obert el cap… i ara li peguen amb la càmara… déu meu, déu meu, déu meu senyor, quin món!!!!”
“Sí, quines coses! Hi vols vinagre a l’amanida?”.
“Una miqueta, sí… Però mira, sant Antoni gloriós: li estan trepitjant el cap! Quin horror!”
“Òndia sí que li trepitgen sí, vine a dinar que es refreda”
“Ja va, ja va…Però no sé si podré menjar, aquell pobre home, amb el cap tot esberlat…”.
“Vinga dona, tanca la tele i dinem en pau”.
*****
01.30 p.m. Auditori Palau de Congressos.
Entre aplaudiments i ovacions es tanca la conferència “Genocidis i control demogràfic” a càrrec d’un representant rwandès.
El programa que els participants tenen a les mans anuncia un “dinar en un típic restaurant ciutadà”.
Bescanviant comentaris sobre el temps, el fútbol, les quotacions de l’euro, les evolucions del dòlar, la nova economia i el cul de les hostesses els congressistes mascles s’avien famolencs cap a la sortida.
Les congressistes femelles s’avien cap a la sortida bescanviant comentaris sobre el temps, règims, quotitzacions d’euro, dòlar, yen, nova economia i sobre els culs dels congressistes mascles més agraciats.
A la porta una doble fila de policies configura un passadís que indica sense possibilitat d’equivocacions i despistes el camí a seguir. Camí que acaba a les portes de la cafeteria del Palau de Congressos. Un mestre de cerimònia comunica als irritats delegats, molts dels quals colpegen amb el dit índex el programa que “per motius de seguretat hem hagut de suspendre la visita al típic restaurant ciutadà però l’àpat que els millors cuiners de Barcelona han preparat expressament per a vostès i que se servirà en aquestes còmodes i modernes instal·lacions de ben segur no els defraudarà ja que inclou el bó i millor de la cuina catalana”. Els intèrprets tradueixen, amb dificultats quan arriben a “defraudarà”. Tot remugant, els especialistes del Banc Mundial es van instal·lant al voltant de les taules de fòrmica.
“Trae la bazofia, Paco” li ordena al Maître el mestre de cerimònies.
*****
02.00 p.m. Comissaria central
A la sala de periodistes els mòbils no paren de sonar.
“Sí, sí, sembla que es tracta de la mateixa organització terrorista que va agredir el Molt Honorable durant una visita al casal d’avis… Sí, aquella vegada que li va clavar un cop de bastó a l’escrot un avi de 85 anys que després va afirmar que ho havia fet perquè li volien sodomitzar la gosseta Laika… Un cas claríssim de demència senil o, com en diuen ara, d’Alzheimer… I la policia sospita que també van ser ells els que van col·locar la falsa placa que va descobrir sa majestat… Sí home, aquell fet que per lleialtat constitucional vam decidir no publicar enlloc… Si, que en lloc de la placa hi havien col·locat un fotomuntatge – buenu, això del fotomuntatge ho vam dir proforma, és clar – de la reina mamant-la… tranquil que no tinc el telèfon punxat… encara recordo la cara de la penya quan van treure la cortina… je je je… I sempre segons la policia és la mateixa organització que és al darrera de la contaminació de les fonts del Montjuïch quan van fer l’espectacle piromusical i l’alcalde va quedar submergit d’espuma pel sabó que havien ficat a les fonts, i que va col·locar LSD a les Coca Colas el dia de la recepció… si, bé, ara ens han dit que estan interrogant la nena per veure si poden remuntar als instigadors… Sembla ser que ha aparegut de sobte amb el ram de flors i sa majestat s’ha pensat que era un regal de l’organització, així que s’ha ajupit i ha estat llavors que la nena li ha engaltat l’hòstia …”.
A la sala d’interrogatoris la situació és tensa:
“A veure maca, com et dius?”, interroga amb to paternal l’inspector Ponç.
“Vanessa”, contesta la nena “i si no em dones un xupa xup no et diré res més”.
“No em surtis amb aquestes que et…”, exclama l’inspector frenat en sec pel foc creuat de mirades d’advocat i psicòloga.
“Molt bé, molt bé, ara mateix et portaràn el xupa xup però a canvi tu m’has de dir qui et va dir que fessis això!”
“Això què?”, badalla la Vanessa mirant el sostre.
“Doncs – conta fins a 4 l’inspector – l’agressió, vull dir la bofetada que li has clavat a la senyora a qui havies de donar el ram de flors: m’has de dir qui t’havia manat que ho fessis!”.
“Ni parlar-ne… aquesta informació val com a mínim un gelat i una Barbi zapatista”, replica l’infant.
L’inspector conta ara fins a 7.
“Molt bé, d’acord, perquè vegis que sóc un tiu legal ara mateix truco perquè et portin la Barbie, una capsa de xupa xups i un gelat… i mentre esperem de meu hi poso aquests bombons”, negocia el representant de les forces de l’ordre.
La nena mira interrogant l’advocat.
“Si no li importa, m’estimo més esperar els xupa xups i la Barbie… i el gelat el vull de maduixa”, diu.
Al telèfon el cap de protocol de la casa reial panteixa per l’esforç de contenir-se.
“Así que, señor comisario, lo que me está ustez diciendo es que esta niña, Vanessa ha dicho que se llama, ¿verdaz? Niña de apenas siete años, es más dura que un comando etarra y que no hay manera de sacarle nada. Y… ¿no se le ha ocurrido que, tal vez, apretándole un poco los tornillos?… ¿Que tiene siete añitos? ¡Però qué leches! Que le ha dejado los 5 deditos estampados en la cara de su majestad, me cago en la … nada, nada, como le decía, si usted le aplicara la ley antiterrorista… ¿como que no puede? Pero a ver, ¿tanto le cuesta aplicar la rutina? Primero se la aplica y después dice que ha sido una equivocación! Parece mentira que a estas alturas… ¿que ya tiene abogado y psicóloga? Pues entonces torture… perdón, interroguelos a ellos… ¿que el abogado es el decano del colegio de Cataluña? Oiga, pero ¿qué es toda esta mierda? ¿Que está ocurriendo en ese puto sitio? ¿Qué quieren, que les enviemos la Brunete a reestablecer un poco de orden? Me cago en todos los putos catalanes de mierda…
*****
02.00 p.m. Seu de El democrático
“Que tal senyor director?” pregunta pilota el redactor Juan al director del diari democràtic.
“Gens bé” sembla dir el cop de porta que el superior li clava als nassos.
Un cop assegut darrera el seu escriptori de disseny, instal·lat a la seva cadira de disseny, el dire engega amb un cop de puny l’interfon de darrera generació.
“Manoli, posi’m immediatament amb el comissari Ponç per la meva línia privada”, ordena a l’assalariada.
L’assalariada executa.
“Passa tronc?”, espeta jocós en Ponç uns minuts més tard.
“Passa”, s’ennuega el tronc “que porto la nit sense dormir, que he tingut una mitja tragèdia familiar, que m’he hagut de buscar un taxi per venir fins aquí, que m’he hagut de dutxar amb aigua freda…”
“Hòstia, que la Falana ha descobert allò de les escapades a Sitges?” pregunta solidari el comissari.
“No, simplement ha passat que algun fill de la grandíssima puta s’ha dedicat a apuntar el meu numero de telèfon particular a tots els lavabos de tots els bars d’ambient de Barcelona assegurant que si trucaven guanyarien una mamada gratis. Que algun altre fill de la hiperimmensament grandíssima puta m’ha omplert el cotxe de merda… canina, humana, ¡jo que sé! Sé que està per llençar… i que els mateixos megagalàcticament immensos fills de la magna putorra o uns altres també s’han dedicat a empastiffar-me de pixums i vomitades la porta de casa… no, el porter no ha vist res… i els teus polis tampoc pel que sembla… A més han escampat tot de rates mortes per l’ascensor i l’escala…
”No et posis nerviós, home”, intenta contemporitzar el comissari.
“Que no em posi nerviós, dius? Amb la Falana que li ha agafat una crisi histèrica. El telèfon inutilitzat. El cotxe nou a prendre pel cul. La dona de fer feines que s’ha negat a entrar al pis. I sense llum a l’edifici perquè s’ha cremat la caixa elèctrica de l’escala. Els veïns que diuen que no volen viure al costat d’un objectiu terrorista. I els cabrons volen que pagui les despeses de desinfecció, neteja i que posi uns segurates i un circuit tancat de televisió i jo que sé què més… És molt fàcil per a tu dir que em quedi tranquil. Més aviat digue’m què penses fer tu, perquè jo sóc un ciutadà honest i que paga els seus impostos i tinc dret a protecció…”
Però al comissari Ponç tot això ja li sona i, segons la seva expressió predilecta, se la sua. I a més s’està aguantant el riure imaginant la pija de la Falana envoltada de merdes i potades i el cregut del director del democràtic glaçat davant del seu 4 x 4 farcit de deyeccions humanes o animals.
Així que penja murmurant “ho sento, ara mateix envio una patrulla”.
*****
03.00 p.m. Placeta de Ciutat Vella
Juanxo Dumall observa des del seu cotxe camuflat l’oficina de la Caixa on acaben d’entrar dues yayes. A uns metres de la porta dos joves sospitosos estan asseguts damunt el respatller d’un banc. En Juanxo interroga el seu company amb la mirada i baixa del cotxe, dirigint-se cap als dos joves.
“Vinga els papers” els intimen.
Ignorants de la protecció policial de la qual són objecte la senyora Puri i l’Encarnita van per feina.
“Vinga Puri, treu les enganxines”
“Ja va, ja va… No es desenganxen bé… Té…”
“Val, aguanta’m la bossa que trec els talls de formatge congelats… ai déu meu, ja s’estan desfent..”
“Dona, ja t’ho havia dit que haviem de portar-les amb la nevera”
“Sí, la nevera, t’imagines la fila que faríem, amb una nevera al banc? Ajuda’m a ficar-les… No, al forat de la targeta no. Al de la llibreta… Mira que t’ho he dit vegades eh?”
“Noia, ja està bé… apa, ja està… Què et sembla, li tirem una mica de salfuman aquí als botons?”
“Prou! Així… molt bé… Vigila no et taquis que això crema eh?”
“Ahí si, una vegada al pobre Arnau, que al cel sigui, n’hi va caure una gota a les sabates i …”
Amb la cua de l’ull el policia Juanxo Dumall observa les dues velles senyores que surten ajudant-se mutuament de l’oficina de la Caixa. Què maco, pensa, això de protegir els febles contra les forces del mal.. I li engega una puntadeta de peu al noi que té més a prop.
També els objectes de les atencions policials, panxa a terra, mans a la nuca i carnet a la boca miren de reüll les yayes que s’allunyen carrer amunt.
“Molt bé, iaia Puri”, murmuren.
*****
6.00 p.m. Voltants de l’Arc del Triomf
“Bravo uno a bravo dos, despejen la zona del Arco del Triunfo y disuelvan con contundencia cualquier aglomeración, corto y cierro” diu la ràdio.
“Venga muchachos, quiero todo ésto más limpio que una patena”, diu el cap de la brigada.
“Vinga nois, concentreu-vos que aquest cop ho aconseguirem”, diu el cap de colla dels xiquets i xiquetes de Valls, decidit a culminar el 4 de nou amb folre, manilles i tot el que calgui i guanyar així d’una vegada els castellers de Montubí, que estan carregant a l’altra banda de l’esplanada.
“Quién manda aquí?” pregunta el cap de la dotació policial seguit per una vintena d’homes amb escuts i material antiavalot.
“Què passa?”, contesten solidaris els cap de colla de Valls i Montubí.
“Tienen cinco minutos para disolverse”, diu secament el pasma.
“Què diu aquest tiu?” interroga el Paquito de Montubí al Vicenç de Valls.
“Escolti’m, no sé a què ve tot això ni m’importa, però aquí tenim 400 persones que fa mesos que s’estan entrenant per carregar i descarregar un 4 de nou amb folre i manilles i ara s’han de concentrar o sigui que digui a qui li ha donat aquesta ordre que s’ho torni a pensar i deixi’ns en pau”, talla la discussió el cap de la colla Vallenca.
El cap del destacament demana instruccions:
“Oiga, aquí hay un grupo que deben de ser independentistas que se estan manifestando y se niegan a obedecer a las órdenes de desalojo. Mando cargar?”.
*****
6.30 p.m. Voltants de l’Arc del Triomf
L’anxaneta de la colla Jove de Montubí, cofat amb un casc d’antiavalots, culmina el 4 de nou amb folre i manilles mentre les darreres ambulàncies s’enduen els membres del destacament policial que no han tingut temps de retirar-se.
*****
07.30 p.m. Connexió especial ràdio Plash
“I ara estimats oients, us oferim una radiocrònica en directe dels aldarulls que tenen lloc al voltant del palau de congressos, passem la línia a la nostra unitat mòbil”.
“Bona tarda senyors i senyores, aquí en les immediacions del Palau està a punt de començar l’esperat enfrontament entre les forces de l’ordre per una banda amb la presència en el camp de Mossos Benemerita Nacional i Urbanos i per l’altra els Manifestants amb la seva estrella convidada Ja Basta amb els seus clàssics monos blancs el respetable acull amb entusiasme l’arribada dels dos equips ja desplegats fa estona els antiavalots i encara als vestidors en canvi els manifestants pero ara veiem que des de les boques del metro les portes de les universitats els carrerons dels voltants arriba l’equip contrari senyors i senyores a un centenars de metres ha aparegut una barricada mòbil formada per càmares d’aire de camions enbolicades en plàstics i cinta aïlant avança ràpidament empesa per un grup d’una vintena de nois i noies emmascarats des de les files policials surten els primer llençaments de lagrimògens i de pilotes de goma una pluja un munt … però el vent bufa en direcció al Palau de Congressos els delegats ploren els periodistes també ploren els veïns ploren no ploren en canvi la policia gràcies a les màscares i els manifestants perquè no els arriba el gas les pilotes de goma que disparen les fop sobretot des de la banda central on els nacionals estan tenint una excel·lent actuacio en aquests primers minuts d’enfrontament reboten amb obstinació contra la barrera mòbil que s’atura a unes desenes de metres de les files policials que esperen compacte l’envestida però s’aturen, els Tute bianche s’han aturat i darrera arriben grups de joves que porten pals de ferro semblen pals dels que s’utilitzen a les obres i els claven a l’asfalt nova tàctica senyors i senyores que deixa una mica perplex l’equip contrari ara els manifestants lliguen als pals uns elàstics molt gruixuts i llargs per fer… uns tiraxines uns tiraxines enormes els fotògrafs i la premsa segueixen l’acció amb una expectació creixent l’adversari espera segurament hi haurà llençament de molotov els responsables policials fan intervenir un camió cisterna i ara comencen els llençament els primers projectils impacten a la banda esquerra del desplegament però no hi ha explosions són més aviat unes bossetes que al trencar-se deixen anar pols o esquitxos de líquids de diversos colors tothom es pregunta que hi deu haver Xavi em sents des del costat mateix de la primera linia de manifestants ens dirà què estan llençant Xavi
“Sí sí hola bona tarda efectivament estem a la primera línia per damunt nostre xiulen les bales de cautxu i els pots de fum l’excitació és tremenda ara m’apropo a un dels equips de llençament hola hola escoltim que hi ha dins d’aqestes bosses?
“vaffanculo, và”
… sembla que hem topat amb un jugador extranger o potser de Jarrai intentem amb un altre Hola què és el que esteu llençant contra les forces de l’ordre?
“Bona tarda, voldria subratllar el fet que no es tracta de projectils ofensius…”
“Sí sí d’acord pero oi que hi ha bascos al vostre equip i que aquestes tactiques les heu copiades de la kale borroka?”
“… com deia només estem llençant productes típics del camp català: aquí tens uns contenidors d’ous podrits i amb dioxines, aquí unes quantes bosses de farina de peix, també tenim vaques en pols… no no llet de vaca: vaques incinerades i fetes pols, budells d’animals diversos, escombraries del Garraf, residus líquids que hem recollit dels nostres rius… cuidado amb les pilot…”
“Aiiiii”
“Xavi, Xavi em sents?”
“…merda tiu, que t’ho havia dit”
“aiiiiiiii”
“tremendo pilotassssssoooooo senyors i senyores al nostre corresponsal Xavi que en aquest moment és transportat per quatre manifestants cap a la banda lateral del camp… Però atenció les FOP semblen decidides a contratacar baixen els escuts i comencen a còrrer intenten driblar la barrera de les tute bianche però a la segona fila dels manifestants avança una màquina, la barrera crema hi ha fum pertot la policia empeny i ataca amb les porres els manifestants fugen i… es reagrupen darrera la màquina alguns policies s’aturen i intenten apagar el foc de la barricada el vehicle continua avançant a marxa enrera és una mena de camió cisterna un encaputxat el condueix cap a la línia d’atac dels contraris l’encaputxat salta a terra i acciona una palanca … el vehicle comença a escampar… hom diria que són … fems senyors i senyores sens dubte una nova tàctica dels pagesos radikals a veure quina resposta tenen preparada els visitants que fins ara han demostrat una certa incapacitat de contrastar la iniciativa del contrari ara per la banda esquerra ataca rapidissima la guardia muntada les glorioses GU però deixen el flanc desprotegit i una vintena d’arquers s’apropen a la zona i disparen unes fletxes que exploten i escampen fum contra la paret del palau de congressos quina jugada seyors espectadors realment espectacular però atenció els cavalls de la GU rellisquen damunt d’una capa d’oli i de platans enviats per solidaritat com ens comuniquen des del centre del camp per les pagesies hondurenyes i canàries els manifestants ajuden els cavalls a aixecar-se però els serveis mèdics han d’intervenir per un parell d’agents de la guàrdia desmuntada ah ah ah bona aquesta! …rebutjada l’ofensiva els manifestants aprofiten l’estela deixada per la màquina escampafems i recuperen les tiraxines amb les quals llencen uns… niuuuuuuuuus de vespes és un espectacle increïble el públic s’aixeca den peu la meitat fuig també fugen la majoria de policia deixant la porteria completament desprotegida i amb una acció perfectament concertada desenes centenars de manifestants consegueixen superar la barrera defensiva i corren cap a l’entrada armats amb globus d’aigua l’equip policial intenta reorganitzar-se aquí i allá grups d’antiavalots arriben a encerclar alguns manifestants … ai ai ai … aquest ha begut oli també se senten trets però ningú cau quin partit més emocionant senyors i senyores feia anys que Barcelona no acollia uns enfrontaments de tant alt nivell ens comuniquen des de comissaria que ja són 1200 els detinguts superant així el rècord de Seattle i demostrant que les forces de l’ordre de Catalunya tenen un excel·lent nivell tot i que avui no semblen predominar oi que no Jaume, nostre commentarista?”
“Doncs no, des del principi la tàctica del catenaccio aplicada per l’entrenador Calypso no ha donat els seus fruits. Està clar que amb un adversari que té tanta mobilitat tant a l’atac com a la defensa no pots…”
Molt bé, molt bé Jaume però ara s’està fent fosc i no s’encenen els focus potser algun problema a la xarxa eléctrica ja no podem seguir amb claredat les jugades ofensives dels manifestants el partit s’ha desplaçat cap a l’entrada del Palau de Congressos on intentem apropar-nos amb la nostra unitat mòbil… de moment tornem la línia a l’estudi”
“Molt bé Pere Mates, gràcies i et tornarem la connexió en directa quan hi hagi alguna novetat en el front i ara passem a les declaracions dels portamveus dels partits democràtics, de la patronal, del president del BBVA, de sa Majestat, del President de la Generalitat i de l’entrenador Camacho”
*****
08.00 p.m. Carrer Xilofon
Els freqüentadors habituals del casal d’avis “Pau Casals” han tret les cadires i les taules per jugar a cartes al mig del carrer demostrant així activament la seva adhesió a la proposta llençada per la neboda de la senyora Encarnita de participar en el bloqueig contra el Banc Mundial.
*****
08.01 p.m. Carrer Xilofon, taula de brisca.
S’apropen dos agents de la policia nacional amb equipament d’antidisturbis.
“¿Quién manda aquí?”, diu el primer agent, que és més petit però que es veu manaire.
“¿Por?” li pregunta el senyor Anselmo, vidu i antic guàrdia d’assalt.
“¡Tienen que desalojar la zona inmediatamente!”, explica el manaire.
“I si no ho fem, què?”, surt la senyora Càndida, antiga verdulaire a la plaça de la Barceloneta, tot agitant amenaçadora l’agulla de fer mitja.
“Señora, no se busque problemas o la detendremos por desobediencia a la autoridad”, s’intromet el segon policia.
L’avi Gaspart, enamorat des de sempre de la senyora Càndida, cuita en defensa de l’estimada.
“Abans hauràn de passar damunt del meu cadàver!”, declama dramàtic aixecant tot el seu metre seixanta davant la placa del policia.
“Venga abuelo, váyase a casa”, l’empeny el policia.
En Pepet, veí i amic de l’agredit entra en la justa brandant el seu bastó.
Altres policies arriben. En Pepet acaba a terra.
L’avi Toni treu una navalla murciana que està una mica rovellada i no s’obre. L’agent Navarro treu la 9 mm.
La senyora Adelaida crida “covard!!” i ataca l’agent a cops de paraigües.
Tres policies l’agafen per endur-se-la amb l’avi Toni.
Solidaris, don Javier, el senyor Pasqual i en Jaumet de la cansaladeria carreguen amb les seves cadires de rodes contra les FOP. Des dels balcons comencen a ploure damunt de les furgonetes policials testos, escupinades, globos plens de pintura i una gàbia de canaris buida.
“Retirada!”, crida el poli manaire.
*****
08.30 p.m. Carrer del Pi
Una formigonera avança lentament pel carrer estret. S’atura a un semàfor vermell. El conductor baixa. El cotxe de policia que el segueix toca la botzina. I engega la sirena quan la colada de ciment comença a expandir-se damunt del capó.
“E’to é una barricá, zí zeñó”, xiulen admirats els clients del bar “Els xunguitos”
*****
08.30 p.m. Carrer del Redemptor
La policia espera. Els agents s’avorreixen i ensumen amb enveja i recança les flaires de gasos que arriven dels altres punts del perímetre defensiu. També escolten frisosos el soroll de les explosions i dels tambors.
Un grup de manifestants joveníssims amb pancartes s’ha dispersat amb la primera càrrega i ara només els col·legues de la secreta s’ho passen pipa encalçant i pegant als que s’han quedat aïllats.
Una parella jove, molt rossos, travessen el carrer a una vintena de metres del cordó policial agafadets de la mà. De sobte s’aturen, posen una tovallola al terra, es despullen s’hi estiren i comencen a follar.
Els polis riuen i fan comentaris que consideren apropiats.
El comandant mira les tetes de la noia mentre decideix què fer.
Una vella agita el bastó cridant que és una vergonya. Una altra parella s’afegeix a la primera. Corrent arriben més nois i noies formant una pila de cossos.
Agents mascles i femelles comencen a sentir certa incomoditat. Els mascles intenten dissimular ereccions.
Una mare desvia l’atenció dels fills des de l’orgia cap a les metralletes, considerades més educatives, de la policia.
Finalment el comandant ordena detenir tothom.
Un grup de monges a la vorera desfila ràpidament, fent-se el signe de la creu, cap a l’altra banda del barratge policial.
Passada la cantonada treuen de sota les sotanes petards i pots de pintura.
*****
08.30 p.m. Avinguda de la Passió
“Senyor, la situació és insostenible: surten de tot arreu: grups de patinadors, de ciclistes, gent en pilotes, n’hi ha que han saltat els cordons policials amb perxes, han omplert tot això de merda i el soroll és terrible… ho sent això? ho sent? Aquests desgraciats s’estan dedicant a fer disparar totes les alarmes de cotxes i comerços i també tenen gaites escoceses i tambors i sacs de gemecs i quan els detenim en surten més amb txalapartes i flabiols… fins i tot un piano han baixat al carrer!.. no senyor! als meus homes no els agrada la música, només la tecno i ja s’han carregat el camió de sound system que portaven uns holandesos… s’estan tornant histèrics i a més les explosions… no poden més, això sembla El Alamo.. fins i tot han vingut colles de trabucaires!!!
*****
08.30 p.m. Búnker seguretat
També al búnker de coordinació la situació és insostenible.
“Qué coño pasa en esta ciudad?” Crida la delegada fulminant amb la mirada els representants de les forces de l’ordre asseguts al voltant de la taula amb el cap cot.
“Tots els carrers, tots els accessos embossats, és impossible circular”
El cap de la GU intenta justificar-se.
“Han tallat els accessos deixant cotxes cremant al mig de la calçada i també han sabotejat els semàfors… és difícil controlar aquesta mena d’accions, són petits grups molt mòbils”, murmura.
“Mòbils una merda! Són els seus homes que són uns marietes”
“Ah ah ah” riu el picoleto que va per la sisena ralla i el vuitè wisky.
“Vostè no té gaire de què riure” li replica picat el GU “que les comunicacions també són cosa seva i pel que sembla al port s’ha armat la de Dios i a més què me’n diu de totes les interferències que hi ha a la telefonia mòbil, a la torre de Collserola?”
“A mi plim”, respon el cap de la benemèrita.
“Senyors, truquen de la Borsa: diuen que els han bloquejat tot el día el portal a Internet amb un Netstrike”, intervé una telefonista.
“Que hables en cristiano, joer”, xiscla la delegada “y diles que se jodan como todo el mundo”.
“Bien señores – s’asserena la representant de l’estat –: tenemos ya más de mil detenidos que no sabemos donde meter, la ciudad patas arriba, el centro que parece un Jubileo de todos los pasmas del planeta”.
“Ah ah ah, qué bueno!”, aprova el membre de la GC
“… una millonada de material que si se enteraran los de la prensa – que por suerte tampoco quieren enterarse – fliparían… colaboración de expertos de todo el planeta… y ni así controlamos la situación. Venga, quiero ideas, quiero que me digan qué carajo les parece que tenemos que hacer”.
“Bueno, yo propongo meternos unas pastillitas y unas rayitas y luego ya veremos”, proposa el picoleto.
“Venga!”, aproven els altres membres del Comitè de Coordinació de Seguretat.
*****
08.30 h. p.m. Sortida de l’auditori del Palau de Congressos
El programa diu Baile de gala en típico local español, però els delegats ja no tenen gaire ganes d’anar de festa, la sessió de la tarda ha estat interrompuda per reiterats talls de llum, dos participants a la taula rodona sobre solució de conflictes s’han agredit amb colls d’ampolles trencades, a més el soroll continu provinent de fora amb les emanacions de gasos lagrimògens barrejats amb unes flaires indefinibles i poc agradables i les gambes del dinar han empès més d’un participant del fòrum a realitzar visites repetides als lavabos de la instal·lació (sortejant cada cop severs controls policials).
Però les ordres des de dalt són contundents:
“…si el programa diu que els delegats han d’anar a ballar, aniran a ballar. Esta en joc el principi mateix de democràcia, de llibertat de circulació”, recorda solemne el ministre d’interior, víctima d’una selectiva amnèsia que li permet obviar una fa poc estrenada llei d’estranjeria, a la cadena de comandament.
De manera que els resignats delegats, tancats entre dos columnes de policies armats fins a les dents, surten a fora.
Un grup de monges s’apropa somrient a la comitiva. S’hi apropa corrent. S’hi apropa llençant globos amb pintura i traques. La policia reacciona. Uns parapents aterren portant pots de fum enmig de la confusió. Se’n va la llum. Arriben manifestants en pilotes. Més policies. Manifestants amb càmeres. Els policies els hi trenquen.
La representació centrafricana s’esmunyeix del teatre de la batalla i decideix rendir-se a un grup d’okupes que estan discutint on anar a beure unes cervesetes. Després d’uns instants de desconcert decideixen anar a sopar junts.
Els delegats més espavilats aconsegueixen tornar a les habitacions d’hotel.
Els espaviladíssims hi arriben acompanyats de partners arreplegats aprofitant la confusió.
Mossos i policies nacionals aprofiten el caos ambiental per atonyinar-se de valent i els Guàrdies Civils per col·locar a un preu accessible discretes quantitats de drogues vàries decomisades al llarg dels últims mesos.
*****
10.00 p.m. bar El Castisso
El representant del ministeri d’economia i finances d’Àfrica del Sud ha pogut sortir gairebé il·lès del teatre dels enfrontaments. Intentant recuperar l’alè entra a un bar del Xino. A la barra l’agent dels GEO Cantínez, sospès temporàniament del servei, explica a la Julia, travesti i font de no menyspreuables ingressos i de plaers inconfessables la injusta decisió dels seus superiors…
“Y todo por cuatro hostias a un negro asqueroso” acaba la narració.
“… Pero si es ese negro!!!” s’exclama tot seguit, contradient una de les seves recents afirmacions segons la qual és impossible distingir un negre d’un altre.
El representant ministerial sudafricà tampoc triga gaire a reconèixer l’agressor del matí. Precipitadament intenta girar cua i sortir de l’establiment. Massa tard.
“No t’embrutis carinyo” diu la Julia
*****
04.00 a.m. Plaça Sant Jaume
El mosso Abelardo Pausini observa la furgoneta de Parcs i Jardins que s’atura al bell mig de la plaça.
El Guàrdia Urbà Antoni Vilaseca veu com el conductor en baixa, tanca la porteta i s’allunya cap al carrer Ferran furgant dins d’una bossa d’eines.
*****
04.00 a.m. Delegació del Govern, plaça Palau
L’agent Martínez mira a través del monitor una camioneta de parcs i jardins amb dipòsit de plàstic que s’atura al davant de l’entrada principal. Surt del portal.
“Ehi, que no pueden dejarla aquí”, increpa a la parella que n’ha baixat.
“Es un momento agente, tenemos que desembozar un conducto aquí debajo”, contesta la dona amb uniforme verd.
*****
04.00 a.m. Govern Militar.
El sargent de la PM de guàrdia a l’entrada de la instal·lació militar dorm, abraçat a una revista porno, esgotat per ininterrompudes pràctiques masturbatòries. De la furgona de parcs i jardins aturada davant de la porta mateixa de l’edifici surten una dona i dos nens.
Mentre s’avien cap a les Rambles un dels nens diu fluixet:
“Tieta, que em deixaràs pitjar a mi?”
*****
“Bon dia Catalunya, després de les tenses jornades que han sacsejat la ciutat comtal en ocasió de la reunió del Banc Mundial grupuscles de violents i radikals han tornat a atacar aquesta nit tres llocs emblemàtics de la nostra ciutat. Tres artefactes han esclatat contemporàneament al voltant de la quatre de la matinada a la delegació del govern, a la plaça Sant Jaume i al govern militar. Sortosament no s’han de lamentar desgràcies personals. Els danys materials en canvi són ingents ja que els equips de neteja calculen que el sanejament de la zona i dels edificis trigarà dies, amb pèrdues rellevants per al sector turístic i comercial de la zona. Segons els artificiers els artefactes, col·locats en furgonetes de Parcs i Jardins, constaven d’una bomba de pólvora negra col·locada dins un dipòsit de plàstic amb aproximadament 1000 litres de purins…si purins. Cap grup terrorista ha reivindicat de moment aquest atemptat que ha suscitat les condemnes unànims de tots els partits democràtics. Segons fonts de la lluita terrorista les investigacions s’estan centrant en grups anti-sistema probablement entrenats militarment per terroristes islàmics i etarres. També hem pogut saber de fonts properes a la investigació que en els llocs dels atemptats s’han trobat uns fulls que duien el text següent “Què? Negociem ara?” i la firma GPRSDBR (SPS)… De moment res més des de la muntanya del Montjuich, Pep Serra, TV3”.
