ishi

Dels tallers sobre comunicació del I FSCat (2008) va sorgir la proposta de creació d’un FSCom. En aquest dos anys hi ha hagut un intent –innecessariament – perllongat d’articular un espai plural que permetés definir col·lectivament les bases d’un debat/reflexió sobre les complexitat d’aquest tema: anàlisi de la situció, mancances i límits dels múltiples intents de superar-la, esboç d’estratègies comunes d’empoderament social en el camp mediàtic, ús dels nous canals i fluxos informatius, la informació com a dret i la seva substanciació en polítiques de moviment i reglamentacions legals, etc.

El resultat, a la vista també de la presentació de múltiples tallers temàtics al FSCat d’enguany ha estat, al meu entendre, un fracàs. I ho dic sense cap anim derrotista o desencisat, si no amb la fredor objectiva que ens ha d’ajudar a entendre la realitat, inclosa la de les nostres dinàmiques d’oposició a allò existent.

Una de les premisses del FSCom es va complir des de l’inici: la pluralitat dels sectors participants. Periodistes sindacalitzats, periodistes de mitjans alternatius, gent de moviments i associacions, acadèmics, activistes. Això creava les condicions òptimes per un intercanvi fructuós d’experiències i valoracions, amb actituds crítiques i autocrítiques que permetrien detectar errors, punts febles del sistema i apuntar cap a possibles solucions on aplicar les sinèrgies que inevitablement sorgirien d’aquell àmbit de trobada.

En cap moment no va ser així. El grup de gent entestat a tirar endavant els aspectes “tècnics » de l’experiment va esdevenir aviat als ulls dels altres participants i/o interessats un col·lectiu amb la seva proposta/activitat… una mena d’objecte social. I, ja se sap, la mirada de l’observador modifica la cosa observada (o bé van primar les necessitats que tots tenim de crear identitats polítiques al voltant d’un projecte comú, tant se val) i l’Espai de Dinamització del FSCom va acabar esdevenint un col·lectiu. És a dir un nucli més o menys estructurat que ja se sap què missatge produirà.

AUTOCRITICA

La nul·la participació a les discussions (per llistes, blog o wiki), la no assistència als espais presencials, fins i tot les opinions vertides en moments d’encontre informals (rumors…) han demostrat que aquell missatge no interessava. Com a participant del grup – i començo, marxisticament, per l’autocrítica – he de reconèixer tot un seguit de limitacions i errors d’interpretació en la gestió de la iniciativa. També he de reconèixer que hem caigut en el voluntarisme orwel·lià (el del cavall de la “Granja dels animals” que creia poder resoldre totes les contradiccions amb les teories inicials de la seva lluita provocades pel domini dels porcs … treballant més i més, fins a l’esgotament i l’escorxador) insistint a reiterar el missatge, a mesura que es feia evident el desinterès dels subjectes que voliem creure implicats, amb una veu cada cop més alta. Fins a l’estridència.

Potser, dic potser, un dels errors va ser no voler apuntar, entre les poques persones que erem però portadores d’experiències interessants i diverses, una proposta elaborada d’anàlisi, que potser hauria servit si més no com a revulsiu per a alguns. Ho hem intentat amb els tallers al FSCom (que també al meu entendre han presentat una sèrie d’aspectes criticables), però també hem errat el tret, ja que l’objectiu buscat era remoure l’estancament del nostre discurs (com a moviments i societat) mentre l’únic resultat, més enllà de la participació enriquidora d’algunes persones, ha estat l’enèsima picabaralla provocada per la difusió de rumors.

CRÍTICA

Podría abundar en la crítica del quefer del nostre no-col·lectiu, però allò significatiu és que acabarem atribuint-nos la responsabilitat d’una falta d’èxit en un procès que o era col·lectiu o no tenia cap sentit.

L’aspecte més interessant, per a una millor comprensió de l’estat lamentable de les nostres lluites per a la reapropiació social dels espais de comunicació i del dret a informar i ser informats, és en canvi la resposta a la proposta de creació del ditxós àmbit de reflexió i autocrítica que ha sorgit de les dinàmiques pròpies de tots els moviments organitzats, vinculats més o menys directament amb el tema.

Només per citar-ne algunes:

1) les prioritats. En una situació de plurimilitància o d’urgències (hem de fer el diari, hem de fer les lluites, hem d’organitzar la mani, l’acte, la distribució de verdures, el que sigui) resulta evident que la necessitat de pensar i re-pensar la nostra actuació en el camp comunicatiu passa en segon terme. I es delega als col·lectius o persones que decideixen prendre-se’la com a prioritats.

2) Desconfiança. Això del delegar funciona només si hi ha confiança en la feina i la bona voluntat de qui assumeix la tasca concreta. En el nostre cas a la falta de participació s’hi ha sumat vàries estigmatitzacions del grup (des del Rolando que és el que tothom sap, a la definició de freakkies per la utilització de llenguatges a vegades diferents dels homologats entre els moviments).

3) Necessitat d’un adversari proper per reafirmar la solidesa interna del grup (aquells mamons de l’Espai etcètera ens critiquen…).

4) Visió dels espais de confluència com a eines de difusió i reforçament del propi projecte i del propi grup. Si no serveixen immediatament per a això són inútils.

5) Inqüestionable superioritat del fer sobre el pensar. Aquest és un dels aspectes més estrambòtics de les nostres lluites : no importa si lo que fas és una cagada espectacular que porta a resultats oposats als que t’esperes. El fet d’actuar sempre et legitima politicament respecte a qui es limita a pensar. Potser aquest sigui un dels fruits més evidents del triomf de la ideologia productivista del primer capitalisme (ja se sap: els moviments alternatius fa molt que anem un pas enrera respecte a l’evolució del poder). El pensar, l’intercanviar opinions és vist, quan no com a una batalal dialèctica on cal guanyar costi el que costi, com a una insuportable pèrdua de temps.

6) Incapacitat autocrítica que voreja sovint l’esperpèntic. Són molt pocs els col·lectius o organitzacions que no considerin que el culpable de la manca d’entusiasme i implicació de les masses en lluites, campanyes i iniciatives proposades per nosaltres, els il·luminats, són justament les masses: adormides, alenades, covardes, jilipolles en definitiva.

7) … i potser la més important. La tendència, visualitzada clarament arran d’una pregunta feta per una companya a la primera assemble apreparatòria del FSCom a considerar la comunicació com a « persuasió de l’altre » com a « transmissió del propi missatge ». Mai com a flux bidireccional, intercanvi amb la societat que volem transformar, que pot enriquir o – i ara! - modificar els nostres plantejaments.

En definitiva l’experiència del frustrat FSCom ha estat una derrota però com totes les derrotes ens pot oferir ensenyaments preciosos. Si més no per a qui tingui ganes de posar-se en qüestió, interrogar-se, observar la seva pròpia actuació de manera no dogmàtica.

Personalment en trec vàries conclusions pràctiques. La primera és que si els moviments i la societat civil organitzada no senten la necessitat d’uns espais i estratègies col·lectives jo no sóc ningú per aixecar aquesta bandera i intentar de convèncer el personal. Ergo considero acabat l’intent. La segona és que en aquesta tesitura trobo perfectament lògic que no hi hagi cap intenció per part de ningú d’endegar campanyes del pal “Front popular de la comunicació”. Jo mateix no estic disposat a esmerçar esforços en batalles en defensa de miratges alternatius (tinc molts exemples al cap però ara la meva intenció no és alimentar polèmiques).

Dit això la meva consigna és la gramsciana “pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat” i pr tant continuaré reflexionant, dient, fent, militant com he fet fins ara. Ah, i sense sentir ni gota de frustració!

Meno gente di due anni fa. Una generale perplessità per il fatto che, nonostante la crisi e gli scandali di corruzione e i ritagli ai diritti sociali e la situazione di monopoplio/manipolio mediatico… la gente, il popolo, la massa… ‘un se move. Cresce la disoccupazione (quasi al 20% record europeo, altro che miracolo economico spagnolo!) e i seminari sulle alternative economiche al capitalismo vedono affluire le solite decine di persone. Cosa succede? Perché non ci seguono? perché le nostre proposte e analisi: meditate, studiate, presentate con entusiasmo non prendono? Colpa del sistema che reprime e opprime, rubando ai poveri per dare ai ricchi, dei giornalisti venduti che mentono e manipolano quando non censurano, delle religioni che anestetizzano (in concorrenza con extasy e drighe varie), dell’inopia, ignavia e un sacco di altri paroloni delle predette masse.

non sarà colpa anche nostra, degli alternativi? Non sarà che il nostro discorso non funziona perché semplicemente fa astrazione della realtà? Non sarà che stiamo cercando di incanalare negli schemi fabbricati a tavolino dalle nostre menti di infaticabili attivisti un mondo di problemi, comportamenti, cosmovisioni molto più complesso e voluminoso?

Non sarebbe l’ora di rinunciare ai modelli leninisti, pur camuffati sotto panni assemblearisti, zapatisti, democraziadirettisti, partecipativi e di cominciare, d’una buona volta, a osservare la realtà che ci circonda, la società che vogliamo trasformare, cercando di individuare nel magma di relazioni, pensieri e azioni le “buone pratiche” di trasformazione ispirate da valori condivisi. “Observar i esperar”, forse è questa la ricetta che dovremmo cominciare, noi attivisti, rivoluzionari e autoproclamate (sotto sotto) avanguardie, a mettere in atto.

Què és el FScat?

És una Reunió multi-temàtica dels Moviments Socials de Catalunya, que es realitza cada dos anys, per posar en comú les reivindicacions dels diversos sectors, debats, seminaris, gresca, festa i manifestació unitària.

Es farà els dies 29,30 i 31 de gener a l’edifici de la Universitat Central de pça Universitat.

L’entrada és lliure i gratuita.

No se si ja ho han fet el Fons Monetari Internacional o el Banc mundial. Per si un cas aconsello caldament al govern que elimini, esborri, recicli, anul·li l’Oficina del Sindic de Greuges amb totes les seves variants ciutadanes i nacionals, així com les oficines de defensa del consumidor, i els observatoris de protecció de tota mena que esquitxen la geografia catalana, especialitzats en protecció de dones maltractades, infants abandonats, iaies desvalgudes, presos, immigrants etcètera.

Per començar donen una mala imatge de les nostres democràcies: un ciutadà de les Fiji en viatge de negocis a Barcelona podria pensar que tenim un sistema ben fotut si necessitem tants aparells de defensa. Podria fins i tot arribar a pensar que vivim en una societat dominada per lladres, matons i titelles dels diversos poders i no en una democràcia avançada on el ciutadà és respectat, agombolat, mimat, on les grans superficies i els bancs vetllen pels nostres interessos, la policia l’exèrcit, l’urbana els mossos i me’n deixo, per la nostra seguritat, on les administracions estàn al nostre servei, on els funcionaris de presó tanquen a les idem els dolentots, però de bon rotllo. On els mitjans de comunicació s’escarrassen per donar-nos accés a una informació verídica i contrastada. I les escoles i les universitats preparen esperits lliures i instil·len en el jovent els valors de solidaritat, respecte, cooperacció.

En segon lloc: no serveixen per a una merda: no tenen potestat executiva, no s’entén ben bé quins són els seus àmbits de competència, els seus parers no són vinculants per a ningú… Això sí: fan informes. Però els polítics que ja en tenen una pila dels seus assessors i de les diverses lobbyes, se’ls passen pel calaix. On es queden.

En tercer lloc ens fan perdre un munt de temps. És com si haguessin deslocalitzat el « vuelva usted mañana » de franquista memòria. Abans el ciutadà exasperat terminava aviat els recursos de queixa institucional i en general acabava atxantant però amb una considerable dosis de mala llet que s’anava acumulant. Ara amb aquesta galaxia d’organismes de defensa a disposició el ciutadà no té prou anys de vida, tot i els avenços mèdics, com per esgotar tots els tràmits reclamatoris que se li ofereixen i acaba atxantant però amb la sensació de no haver insistit prou.

I quan ho fa i arriba al final es troba, com al joc de l’Oca, que ha de tornar a la casella de sortida.

Ja se que els nostres governants ens volen donar lo millor, fins i tot inventant-se organismes de control social d’última generació com aquests. Però de debó, no cal! Ja en teniem prou amb el “vuelva usted mañana”

Em consta que, acabada d’estrenar la conselleria roja verd i violeta d’interior, un càrrec d’ICV va preguntar a uns experts si coneixien experiències de participació ciutadanes en assumptes de manteniment de l’ordre públic. Els experts, que evidentment no ho eren tant, van dir que no. Però si n’hi ha un fotiment d’exemples d’implicació de la ciudatania d’a peu en aquest camp! Històrics, nostrans, foranis, multiculturals: n’hi ha per remenar i triar, home! Des de la clàssica gernació protagonista de les nombroses aplicacions de la llei de Linx, amb totes les variants pràctiques que els recursos locals i els coneixements col·lectius (cordes, pals, ganivets, etc. i corresponents tècniques de manipulació) permeten; a les modernes “rondes padanes” que amb uniformes i porres vetllen per la tranquil·litat del veïnat als pobles del nord italià, a les colles de fervorosos lapidadors d’alguns països on s’aplica la sharia.

Com a referent clàssic tenim l’ostracisme, interessant sistema per fer fora del poble els indesitjable mitjançant la inscripció del seu nom en fragments de terracuita que s’amuntegaven a un costat de la plaça. Qui hagi llegit Tarass Bulba per altra banda no haurà passat per alt l’interessant i popular costum cosac de lligar els infractors a una estaca en un lloc de pas amb un bastó al costat de manera que tothom que passés per davant li pogués clavar la corresponent garrotada. Altre notori exemple de pràctica participativa en le repressió i disuasió de comportaments antisocials era la “picota” medieval: es ficaven el cap i les mans del reu o la rea en un forat entre dos taulons i la gent que passava podia deleitar-se tirant-li fruites podrides o el que hi hagués a mà.

Casos inoblidables d’iniciativa ciutadana en el restabliment de l’ordre públic torbat per pandilles de txungos, amb creació de caixa comuna i contractació de professionals, van ser plasmats a les pantalles cinematogràfiques per Kurosawa en “Els set samurais”, pel·licula posteriorment remaketada en format western (el poble aquest cop era mexicà i els professionals uns pistolers) amb el títol “Els set magnífics”.

I podría continuar amb exemples de la terra, com el Somaten, racials, com el Ku Klux Klan, esportius, com les Posse (els escamots que empaitaven els lladres de cavalls o de bancs) o si m’apureu ideològics com les guàrdies roges maoistes.

Acabaré tanmateix fent esment dels mocadors vermells (vagues de la fiat als anys 70), de la Volante Rossa (postguerra al Nord Itàlia), dels serveis d’ordre de les manifestacions ofensives, dels piquets obrers, de les rondes proletàries… per pur rigor intel·lectual ja que sóc conscient que les pràctiques violentes d’aquesta gent que es deia revolucionària xoquen frontalment amb la cultura política dels homes i dones de la nostra esquerra de debó. Un cop més: a disposar Saura (o Herrera o a qui li toqui).

No, ara en serio, a veure si ho he entés bé: una moguda és assembleària quan hi ha una assemblea, és a dir un grup de gent, que es reuneix en algun lloc per decidir alguna cosa – posem per cas una assemblea d’estudiants universitaris que es troben per acordar recorregut, objectius i consignes d’una mani -, oi?

Allò que decideix aquesta instància sobirana – per exemple anar a manifestar-se a les Rambles contra la prohibició prepotent de l’alcalde – només pot ser modificat per la mateixa o una altra assemblea composada per la mateixa gent o gent que ha respost a la crida de la primera – posem per cas els milers d’estudiantes que es van trobar a la plaça Universitat, mentre al final de Pelai i pels voltants es desplegaven els xicots del Saura -. Aquesta segona assemblea pot decidir que, ateses les circumstàncies i les relacions de forces, més val girar cua i anar de tapes a un altre barri, o intentar una performance Tute Bianche o una de Kale Borroka o escenificar una pixada col·lectiva… el que vulgui.

Vaig bé?

Doncs jo a la mani dels estudiants hi vaig anar per aportar al meu gra de sorra a la recuperació de la Rambla com a espai de manifestació. Potser em vaig perdre el moment de la discussió i algun altre tràmit assembleari important però a mi em va semblar que grups de gent anaven comunicant a les presents que recorregut i objectius havien canviat. Val a dir que no vaig veure gaire manifestants que preguntessin qui ho havia decidit ni perquè. Tot plegat força desconcertant per a un ex marxista leninista com jo, tanmateix acostumat a les relacions de dirigisme-pastoril que les vanguardies/partits solien establir amb les masses.

No és pas tan greu, em direu: la mani va anar super bé i tu mateix et vas al·legrar per la cara de jilipolles que posaven els periodistes movilitzats per grabar el previsible ball de bastons a sang i fetge.

Doncs, deixant de banda el fet que ben mirat els que se’n van sortir amb la seva van ser l’Hereu i el Saura (les Rambles continuen essent reservades a turistes i seguidors del Barça i ells es van marcar un punt com a polítics ferms i decidits), estic una mica fins als nassos d’aquesta pràctica tàcita i ben arrelada en els moviments socials barcelonesos de funcionar amb una mena d’avanguardia de geometria variable – que s’estructura i es desfà segons criteris aleatoris, aliances basades en el “do ut des”, simpaties personals - que no té capacitat de crear moviment però si de dirigir-lo, encara que sigui puntualment i sense aspiracions de control total ni d’aprofitament personal. No sóc com aquells ex fumadors que es tornen fanàtics antitabaquistes i penjarien d’una biga qui fa una calada en un local públic: el meu és un assemblearisme light que contempla gustosament la possibilitat de delegar decisions, amb confiança i bon rotllo.

Però m’agradaria saber, quan delego, a qui li delego, el què i perquè.

Per l’aniversari de l’esclat de la guerra a Rwanda al blog de Beppe grillo el post del dia començava així:

“Vostè és un tutsi rwandès. Comencen les matances i decideix:

1) anar a demanar protecció als cascos blaus de la ONU

2) buscar refugi en una missió catòlica

3) comprar-se un kalashnikof.

… si va escollir la opció número 3 potser que encara sigui viu…”

Recordo per als més joves que al genocidi rwandès va haver-hi més de mig milió de morts, l’immensa majoria dels quals van ser assassinats a cops de ganivet, pal o matxet.

En aquella mateixa època agafava volada aquí una de les campanyes que més m’ha costat mai qualificar i entendre: contra el comerç il·legal d’armes lleugeres.

Deixant de banda la macabra ironia d’una exigència de controls estrictes sobre compravenda de pistoles i fusells en un periode en què milers de persones desarmades pagaven els seus botxins perquè les matessin d’un tret, també em deixaven molt perplexos l’argumentari i els objectius de la campanya.

Les armes lleugeres maten més gent que les pesades, deien els tríptics.

Per tant, si volem que aquesta gent no es mori, hem d’evitar que circulin pistoles i metralletes. Una lògica impecable.

No tinc a mà les xifres dels assassinats amb arma blanca o impròpia al món però segur que també són esgarrifoses.

Un cop assolit l’objectiu de limitar la quantitat d’armes lleugeres hauriem de passar doncs a la persecució del comerç il·legal de tornavisos, ganivets, claus angleses, martells, fones, tiraxines i també de pedres, pals i mitges de seda ?

Però imaginem ara que la campanya tingui èxit i que tots els fluxos il·legals de Kalashnikof i Beretta s’aturin. Qui es quedarà sense armes en determinats conflictes (posem per cas els que hi ha a Colombia, Palestina, Sahara, Kurdistan)? Els governs de Colombia, Turquia, Israel, Marroc? No, perquè aquests ja disposen de la capacitat de fabricar tota mena d’estris bèl·lics, lleugers o pesats que siguin.

Les guerrilles de les Farc, les milicies palestines, l’exèrcit saharaui, els guerrillers kurds, en canvi si que tindrien més dificultats per armar-se.

Vaja, que els nostres pacifistes feien el paper de qui intervé en una baralla i amb l’excusa de separar els contrincants n’immovilitza un mentre l’altre segueix atonyinant de valent. Al meu poble aquests individus acabaven rebent com a part implicada, enmig de l’aprobació general.

Moral: ja va sent hora de començar a analitzar i valorar campanyes i moviments no només pel que declamen i declaren si no també pels resultats reals o potencials de les seves iniciatives. Perquè, ja se sap, el camí cap a l’enfer està enllosat amb bones intencions.

Llegeixo a Indymedia BCN l’enèsim article de crítica de la repressió del vel que es fa a França. En nom de la tolerància, diversitat i totes les paraules que ja han entrat a formar part del llenguatge politicament correcte de l’esquerra àmplia (ja que és comú a alternatius i reformistes de todo pelaje).

Hi ha una cosa que em sorprén més de l’obsessió per legislar en tots els aspectes de la vida social (indumentaria inclosa) i és la freqüència amb que des de l’esquerra “alternativa” ens preocupem pel dret de les dones musulmanes a ser conformistes amb les “seves” tradicions. La tolerància és - o hauria de ser - un dels valors fundadors de la nostra societat (i de la islàmica) però tots sabem que perquè hi hagi una mínima cohesió hi ha d’haver-hi un llenguatge comú. Fins on no ens hem d’intrometre en la “seva” cultura? Quan hi ha agressió física? I perquè? Obligar una dona a estar enterrada en un burka o tancada a casa es millor, més tol·lerable que saber-la apallissada si desobeeix al marit o germà?

Sabem que el primer escàndol del vel a França el va aixecar un professor de gimnàsia, membre d’associacions antiracistes, per defensar una noia de les imposicions del seu germà integrista? I més: quina actitud prenem envers la gran quantitat de dones (i homes) de cultura musulmana que es revolten contra TOTES les opressions de què són víctimes (mirem el moviment “Ni putes ni soumises”). Nosaltres, els alternatius, ens declarem neutrals? Direm que són “assumptes d’ells, els moros?”. O ens posarem del costat dels defensors, en nom de la tol·lerància, dels intol·lerants i opressors? Per cert, ja fa temps que hi ha associacions de musulmans a Bèlgica i França que denuncien l’integrisme musulmà com a forma de feixisme. I no val el discurs de “nosaltres tenim l’Opus Dei”, especular al de la dreta justificacionista. La meva educació política em diu que els meus esforços han d’anar dirigits contra tota forma d’opressió (el feminisme fa temps que ens ha ensenyat a lluitar contra les formes modernes i occidentals d’instrumentalització del cos de la dona i és mala praxis argumentativa justificar una injusticia denunciant-ne una altra… és lo que fan els yankis partidaris de la pena de mort quan recorden que a Xina en maten molts més…) i els meus al·liats són, des de qualsevol cultura, els que lluiten contra tota forma d’opressió.

Des del principi de l’”era dels mass media”, òbviament, hi ha hagut propostes d’un ús diferent dels nous mitjans tecnològics, inspirades per plantejaments de reforma o subversió social. Així per exemple Bertolt Brecht defensava la necessitat d’utilitzar la ràdio en quant eina capaç d’estimular la bi-direccionalitat dels missatges i per tant profundament democràtica i democratitzadora.

Curiosament poques vegades, si més no fins als anys 70, les forces d’esquerres van apostar a fons per a aquest enfoc comunicatiu i la ràdio com a mass media va ser utilitzada gairebé de forma exclusiva com a instrument de formació i propaganda (i de lleure) tant pels governs feixistes, liberals com pels diversos fronts populars.

És a partir de les movilitzacions contra la guerra de Viet-nam a Estats Units que assistim a una transformació del llenguatge i formats dels vehicles tradicionals (escrits, pintades, tatdze-baos, etc.) i a un ús renovat de la ràdio, tecnologicament ja molt accessible (per costos i poca complexitat tècnica).

El canvi de model comunicatiu de les franges més radicals dels moviments dels anys 70 es va plasmar entre d’altres (nous llenguatges, noves grafies, nova estètica) en el concepte de contrainformació, superació de la simple “agit-prop” (agitació i propaganda) de la premsa “roja” i alhora de la sempre esbiaixada tècnica de investigació periodística.

Val a dir que “contrainformació” mai s’ha referit a un simple “dir allò que els mitjans del poder callen o oculten”, sino a la recopilació i transmissió del conjunt d’informacions, anàlisi, experiències, que permeten formar-se una opinió i actuar sobre una determinada realitat per modificar-la en el sentit desitjat.

Les experiències més interessants de ràdio lliure però van abundar en el sentit brechtià, buscant la bi-direccionalitat i intentant portar la idea d’agora a l’espai radioelèctric: la ràdio com a gran plaça on es trobaven veus, músiques, emocions, desitjos i voluntats.

La repressió dels anys 70 a Itàlia i Alemanya, les polítiques dispótico-ilustrades als altres països d’Europa van contribuir a enterrar aquelles experiències. A les dècades posteriors els moviments de ràdios lliures, que van assolir alguns resultats pràctics com el reconeixement del tercer sector a França i països del nord, van experimentar una crisi d’identitat, reflex de la crisi general dels moviments socials que encara avui s’intenta mal-resoldre amb la reiteració de consignes cada cop més allunyades de la realitat (“donar veu als sense veus”) o amb l’aplicació acrítica dels models dominants.

Curiosament l’aspiració a una “democratització dels mitjans”, que les noves tecnologies permetrien potser assolir amb més facilitat, no consta a l’agenda de gairebé cap subjecte social i quan hi és assumeix la forma de reivindicació de “canvis” i “millores” o “obertures de nous espais”, mai de canvi radical de tot el panorama mediàtic a la llum d’un radicalment nou paradigma comunicatiu. Paradigma que hauria de preveure l’ esborrament de la barrera entre informadors i informats i, ineludiblement, entre amos dels mitjans i “consumidors, clients, públic”.

La comunicació és un dels elements bàsics d’estructuració d’una societat. De fet qualsevol societat ÉS comunicació.

Transmissió de sabers, intercanvi d’experiències, circulació d’idees, imposició de creences o normes s’esdevenen en tota mena d’àmbits però n’hi ha alguns especialment destinats a activitats d’(in)formació. Escoles, llars, esglésies, places, bars: llocs on la gent es troba i rep i – en alguns – ofereix ensenyaments, coneixements, consells, ordres.

A les societats modernes hi ha uns espais que han acaparrat gran part d’aquesta funció, arribant a llegitimar o desautoritzar allò que la comunitat produeix com a idees o noticies en tots els altres àmbits.

Els mitjans de comunicació de massa actuen de manera relativament nova respecte als tradicionals espais de producció ideològica (església o escola) i això en part li confereix una aura d’objectivitat: només ofereixen, oportunament digerits, organitzats i formatejats, els inputs que reben de l’entorn.

En el procés de tamització i digestió però s’esdevé l’adecuació del llenguatge emprat, dels continguts escollits, de les opinions reiterades, dels missatges, a una sèrie de valors concretament determinats i extremament funcionals al manteniment de l’statu quo polític-ideològic i econòmic.

Hi ha molta literatura sobre l’abast del poder dels mass media, sobre les tècniques de manipulació i deformació de la realitat, de persuasió més o menys oculta, de creació d’estats d’opinió. Hi ha força estudis sobre la relació directa entre els interessos dels amos dels mitjans, siguin privats o públics i les diverses polítiques editorials. Així com n’hi ha sobre l’estrectíssima connexió entre poder econòmic i proprietat o capacitat de control dels principals mitjans.

També s’ha estudiat el paper del periodista, massa sovint justificat com a víctima de situacions laborals cada cop més desfavorables a un bon exercici de la professió o criminalitzat com a servidor submís del poder. I poques vegades en canvi analitzat pel que és: el producte estandarditzat d’una determinada classe social, passat per una mateixa formació, criat en uns valors ben concrets i equipat amb un prisma que el porta a interpretar qualsevol situació o realitat segons la seva específica escala de valors (que creu universal).

Des del principi, òbviament, hi ha hagut propostes d’un ús diferent dels nous mitjans tecnològics, responent als plantejaments de reforma o subversió social. Així per exemple Bertolt Brecht defensava la necessitat d’utilitzar la ràdio en quant eina capaç d’estimular la bi-dreccionalitat de la circulació dels missatges i per tant profundament democràtica i democratitzadora.

Curiosament poques vegades, si més no fins als anys 70, les forces d’esquerra van apostar a fons per a aquest enfoc comunicatiu i la ràdio com a mass media va ser utilitzada gairebé de forma exclusiva com a instrument de formació i propaganda (i de lleure) tant pels governs feixistes, liberals com pels diversos fronts populars.

És a partir de les movilitzacions contra la guerra de Viet-Nam a Estats Units que assistim a una transformació del llenguatge i formats dels vehicles tradicionals (escrits, pintades, tatdze-baos, etc.) i a un ús renovat de la ràdio, tecnologicament ja molt accessible (per costos i complexitat tècnica).

El canvi de model comunicatiu de les franges més radicals dels moviments dels anys 70 es va plasmar entre d’altres en el concepte de contrainformació, superació de la simple propaganda de la premsa “roja” i alhora de la sempre esbiaixada tècnica de la investigació periodística.

Val a dir que “contrainformació” mai s’ha referit a un simple “dir allò que els mitjans del poder callen o oculten”, sino a la recopilació i transmissió del conjunt d’informacions, anàlisi, experiències, que permeten formar-se una opinió i actuar sobre una determinada realitat per modificar-la en el sentit desitjat.

Les experiències més interessants de ràdio lliure però van abundar en el sentit brechtià, buscant la bi-direccionalitat i intentant portar la idea de agora a l’espai radioelèctric: la ràdio com a gran plaça on es trobaven veus, músiques, emocions, desitjos i voluntats.

La repressió dels anys 70 a Itàlia i Alemanya, les polítiques dispótico-ilustrades als altres països d’Europa van contribuir a enterrar aquelles experiències. A les dècades posteriors els moviments de ràdios lliures, que van assolir alguns resultats pràctics com el reconeixement del tercer sector a França i països del nord, van experimentar una crisi d’identitat, reflex de la crisi general dels moviments socials que encara avui s’intenta mal-resoldre amb la reiteració de consignes cada cop més allunyades de la realitat (“donar veu als sense veus”) o amb l’aplicació acrítica dels models dominants.

Curiosament l’aspiració a una “democratització dels mitjans” que les noves tecnologies permetrien assolir amb certa facilitat no consta a l’agenda de gairebé cap subjecte social i quan hi és assumeix la forma de reivindicació de “canvis” i “millores” o “obertures de nous espais”, mai de canvi radical de tot el panorama mediàtic a la llum d’un radicalment nou paradigma comunicatiu. Paradigma que hauria de preveure l’ esborrament de la barrera entre informadors i informats, entre amos dels mitjans i “consumidors, clients, públic”. I que no seria la invenció de quatre il·luminats, ja que respon als hàbits de interactivitat (tant tradicionals com hig tech) de bona part de la societat

Hauriem de centrar el debat en els criteris/valors (i els mecanismes de la seva implementació) al voltant dels quals consensuar un nou pacte social que reguli l’accés als espais col·lectius de comunicació i el seu ús.

En les estratègies per organitzar l’assalt de la societat a aquest territori que és seu i del qual ha estat expulsada.

En com defensar i optimitzar l’ús dels canals de comunicació oberts per les noves tecnologies i com recuperar hàbits socials de comunicació horitzontal.

Els mitjans locals i alternatius obviament no poden en aquest context aspirar a cap « patente de cors » i les seves pràctiques, els seus objectius, formats i models, de gestió, organitzatius i informatius també hauràn de ser objecte de totes les crítiques que es considerin necessàries. I sobre tot no poden « per se » ser considerats una alternativa (i encara menys l’única) al panorama mediàtic dominant.